[L’illa al fosquet – Menorca Guia d’arquitectura, 1]
En aquests temps digitals, no sé molt bé si editar en paper una Guia d’arquitectura de Menorca és una opció adequada o més bé un projecte romàntic dels qui encara ens sembla més atractiu tenir l’objecte llibre a les mans que consultar la informació del seu contingut a través de la pantalla d’un ordinador o d’un mòbil. En tot cas, el fet de ser una reedició em va ajudar bastant a no fer gaire polèmica sobre la proposta de treball que el Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears, a través de l’arquitecte mallorquí Martí Lucena, em va fer ara ja fa més de quatre anys. L’assumpte era tornar a editar les guies de Palma i Menorca, que havien estat publicades els anys 1997 i 1998 respectivament, tot fent-ne una actualització o posada al dia, i intentar que Elies Torres, famós arquitecte eivissenc, pogués portar a terme la realització de la respectiva guia d’Eivissa, que semblava que ja estava en marxa, en aquells moments.
Quan en Martí em va proposar, per primera vegada l’any 1995, fer la Guia d’arquitectura de Menorca, ell era el redactor en cap de la revista d’arquitectura D’A i jo el corresponsal a Menorca, després d’uns anys que ho havia estat Joan Enric Vilardell. Si no vaig errat, el darrer nombre de la revista va sortir l’any 1994 i era un monogràfic sobre l’obra a Eivissa d’Erwin Broner, que es va complementar amb una exposició itinerant que va recórrer les diferents seus del Col·legi d’Arquitectes a totes les illes Balears. Record molt bé el muntatge de l’exposició a l’entrada de la seu del Cós, amb Martí Lucena i el director de la revista, l’arquitecte Federico Climent, que fa ja uns anys ens va deixar, tot treballant per situar el millor possible els plànols i fotografies de l’obra d’un dels arquitectes més importants que han treballat a Eivissa. Acabada la petita història de la revista D’A, en Martí em va proposar elaborar una llista d’obres que poguessin explicar la història de l’arquitectura a Menorca, igual que el que ell feia amb les arquitectures de la ciutat de Palma.
En aquell moment, em vaig entusiasmar i vaig començar una feina de recull i selecció dels edificis de tots els temps que jo trobava clau, importants per diferents motius, per explicar l’arquitectura de Menorca, des dels inicis fins a l’actualitat d’aquell moment, és a dir, a final del segle XX. Ja feia prop de vint anys que havia sortit la primera guia d’arquitectura de Menorca, que Josep Martorell va presentar el maig del 1977. En la realització d’aquella guia Enric Taltavull va ser un col·laborador constant i va ajudar Josep Martorell en el recull del material. Jo mateix hi vaig participar aportant detalls i documents de l’obra de Francesc Femenies, el primer arquitecte menorquí, que començava a estudiar en aquells anys, i que encara estic investigant.
És evident que la guia d’en Martorell em va servir com a eina inicial per a la feina que em proposava fer, però hem de tenir en compte que ell no havia entrat en la selecció de l’arquitectura moderna (de fet, només enumera, sense cap comentari, cinc obres fetes feia poc, en els primers anys setanta del segle XX, i per arquitectes forans, amb la qual cosa desestimava alguns exemples locals, pocs, prou interessants), ni tampoc havia introduït l’arquitectura militar, ni s’havia preocupat del món de l’arqueologia, totes arquitectures que jo pensava que havien d’estar incloses en una guia global sobre la nostra història arquitectònica. Sobretot, em semblava important mostrar el que havia donat de si la producció illenca en els vint anys que ja havien passat des de la publicació de la guia d’en Martorell. Era evident que la selecció de les obres contemporànies que apareixerien a la guia havia de ser una de les feines més difícils, ja que, inevitablement, la tria estava lligada als criteris i, en darrer extrem, al gust de l’autor.
D’altra banda, jo volia situar el futur lector de la Guia d’arquitectura en l’ambient de cada època històrica a la qual pertanyien les obres escollides. Així va ser com vaig pensar que fer una introducció, un resum del període històric d’on sortien les obres seleccionades, ajudaria a entendre molt millor el moment històric, l’estil arquitectònic de l’època i com s’havien creat aquelles arquitectures.
Una guia no és un catàleg d’arquitectura. És a dir, una guia no ha de pretendre mostrar totes les obres interessants d’un lloc o territori, sinó que, una vegada es disposa de la mostra més extensa possible i de qualitat contrastada, n’ha de fer una selecció i mostrar les arquitectures que ajudin a entendre millor el temps en què van ser construïdes. En aquest sentit, em van ajudar bastant les opinions d’altres companys i arquitectes de fora de Menorca, als quals jo anava consultant la meva particular tria.
Una guia no és, tampoc, una enciclopèdia d’arquitectura. En una guia no esperes trobar tota la producció de tots els arquitectes més compromesos, ni les obres més significatives en cada àmbit seleccionat.
Una guia no és, finalment, un recull de premis d’arquitectura, encara que és evident que més d’una de les obres que hi apareixen han tingut algun premi. En el nostre cas, no totes les obres premiades en les diferents convocatòries que el Col·legi d’Arquitectes de Menorca ha fet al llarg dels darrers vint-i-tres anys s’han seleccionat per figurar a la guia.
Una guia, des del meu punt de vista, és un conjunt d’edificis destacats que per si poden explicar la història de l’arquitectura d’un lloc o territori. I, segons quin és el lloc, la selecció pot canviar de manera substancial. Els exemples arquitectònics que poden conformar una guia d’arquitectura de Menorca potser no entrarien mai en una de Mallorca i menys encara en una de Barcelona: cada lloc mostra allò que té valor al seu nivell, però aquest valor no es pot mesurar igual, menys comparar d’una mateixa manera, a un i altre lloc on la producció és major o més rica.
En el meu cas, diferents criteris de selecció secundaris van ajudar a destriar obres i a facilitar la decisió final sobre les que sortirien. Era important que els edificis es poguessin visitar, i aquí els edificis públics tenien cert avantatge sobre els privats. També vaig procurar que hi hagués un cert equilibri entre tipus d’edificis: arquitectura residencial, militar, equipaments, etc. Vaig completar les imatges dels exemples escollits d’un lloc, d’un temps, d’un estil, amb una explicació específica que definia individualment cada element seleccionat, i en aquest text es podia ampliar l’arquitectura seleccionada mencionant altres exemples de menys valor, importants per la seva implicació en determinats fets que poguessin interessar.