Quan manquen les persianes…

[El lent declivi de l’estètica urbana II]

Sempre hi havia una persiana que batia tota la nit. La renou contínua, seguida, molesta i descompassada; soroll de martell; cop sec contra l’altra persiana; les frontisses girant al caprici de la tramuntana; el pivot que hauria d’estar dins del canet, havia caigut abans d’enganxar la peça clavada a la façana, impedint la trava de la fulla; aquella renou ens despertava, però només per uns instants. Llavors, aquells hiverns de fortes tramuntanes, dormíem profundament. Altres nits, la persiana es movia agitadament dins del curt espai que l’altra tipus de canet, el pivotant, li permetia, entre la façana i la cua que feia de tope.

Passeig per carrers de Maó. Camin per la Rovellada de Dalt cap a la Clota. Vaig contemplant les façanes de les cases del centre de Maó, localitzant finestres sense persianes, obertures sobre els plans que s’han quedat només amb les vidrieres. Comprov la buidor que deixa la seva desaparició, la sensació de que alguna cosa falta quan a l’enfront habitual que dona al carrer, les vidrieres s’han quedat orfes i nues. Intent constatar que, quan manquen les persianes a les finestres de les cases, les façanes urbanes de la ciutat perden una de les característiques que més les identifiquen. Si a aquest fet, li afegim l’aparició de fusteries d’alumini i de PVC amb formes, gruixes i colors estranys a la tradició, d’una estètica dubtosa i d’un mal gust enorme, entendrem que l’aspecte urbà va canviant lentament, cap a pitjor, amb la nostra acceptació callada. Actualment, la eliminació de les persianes de llibret a les finestres del carrer s’ha convertit en una pràctica, reduïda encara, però que comença a ser perceptible, potser incentivada per l’actual crisi, i que s’està implantant, deveres deveres, modificant la percepció que teníem dels carrers maonesos.

Algú podria dir que sempre n’hi ha hagut de finestres sense persianes, i és correcta aquesta afirmació, ja que alguns edificis s’han concebut des del principi amb finestres netes, amb obertures que només tenen vidrieres. Però aquestes arquitectures son escasses dins del conjunt del centre urbà, o tenen un ús que potser ho justifica. La gran majoria d’habitatges al centre de Maó han tingut, tenen i haurien de seguir tenint, les persianes com elements controladors de la llum i de la intimitat. Es veritat que Francesc Femenias, el primer arquitecte menorquí, ja va dissenyar alguns edificis, a principis del segle XX, amb finestres sense persianes. També és de ver que Josep Claret, l’arquitecte gironí que va venir a Maó l’any 1939, per rellevar Femenias com arquitecte municipal, va concebre molts dels seus edificis substituint les persianes de llibret per les enrotllables de fusta. De fet, ell va ser l’introductor a Menorca d’aquest tipus de tancament de finestres. Però, la gran majoria de noves construccions i, sobretot, les obres de reforma o rehabilitació, adoptaven la clàssica finestra menorquina amb vidrieres de guillotina a les façanes, completada amb les persianes de llibret.

La finestra de guillotina original: la perfecció d’una finestra antiga
Sempre he pensat que la finestra de guillotina amb persianes de llibret (Persiana d’exterior d’un o dos batents constituïts per un marc que conté un seguit de llistons horitzontals, més o menys inclinats, generalment de fusta, avui de PVC o d’alumini, i que poden ser fixos o mòbils.), muntat en un únic bastiment, és un conjunt molt ben resolt, malgrat reconèixer que té dos greus problemes: el pas de l’aire per les juntes i la difícil neteja dels vidres quadriculats. Però, així i tot, pens que la sash window que els britànics van portar a Menorca, per primera vegada a principis del segle XVIII, és una finestra genial i, molt més, quan està contrapesada. Els britànics embarcaven finestres de guillotina als vaixells que venien cap a Menorca (hi ha llistats de mercaderies on apareixen les primeres finestres, que ho certifiquen) i hem de suposar que després els fusters locals les ajustaven en obra i hi afegien les persianes, primes i lleugeres, d’una fusta ben envellida, completant un element de fusteria que devia evolucionar amb el temps.

La finestra de guillotina es va estendre ràpidament per totes les façanes del centre de la ciutat, deixant el sistema de vidrieres a la francesa (aquelles vidrieres que s’obren en dues mitges a banda i banda) per els porxos, alguns boinders i per obertures més petites o de manco importància. La sash window és una finestra amb dues vidrieres molt primes, normalment quadriculades amb sis vidres petits, que pugen i baixen passant una davant l’altra, lliscant per unes guies creades al mateix marc de fusta i delimitades per tapetes de clavades en puntes petites. Les dues posicions que tenen quan s’obren, permeten mantenir una ventilació tan per baix com per dalt, en poder quedar quarts oberts en cada posició. A Menorca, la vidriera s’ha completat amb unes persianes venecianes, en alguns casos amb porticons interiors, que permeten tancar la finestra i, a la vegada, ventilar l’habitació.

La finestra de guillotina la trobam més elaborada a algunes cases senyorials antigues, on hi havia més possibilitats de fer-la evolucionar. A les sales principals o als estudis i despatxos, la finestra habitual era perfeccionada amb la creació de contrapesos que facilitaven, enormement, el seu maneig. També, hi trobam els porticons que enfosquien els espais i que es plegaven discretament encastats en els esplandits interiors. Aquesta era una opció prou intel·ligent, ja que les fulles dels porticons quedaven totalment camuflats i no eren elements molests, com si ho son quan la vidriera està situada a la cara interior del mur.

La finestra actual: un cúmul d’adulteracions
La pervivència de la finestra de guillotina ha estat vençuda per la vessa en el seu maneig, la seva difícil neteja i l’aire que passa a l’hivern, en uns espais actuals on el cos humà s’ha acostumat al confort. Llavors, la finestra de fusta ha estat substituïda per finestres de materials nous que no podien assolir la finesa de l’original. I, aquí, en aquest punt clau, entre la funcionalitat i l’estètica, s’ha desfet l’encant de la guillotina. Passejant pel centre de Maó podem observar la gran varietat de solucions realitzades amb alumini o PVC, amb el desencert de que quasi totes son solucions poc estudiades, sense cap sensibilitat cap a l’estètica tradicional i amb propostes poc imaginatives i que, en general, la única cosa que fan és mal copiar la finestra original.

Amb l’alumini o el PVC no és possible fer els llistons tan estrets i esvelts que es feien amb la fusta. Ni encara amb la mateixa fusta s’hi poden fer avui. El resultat és una simulació dels braçols dins dels vidres de vidrieres grans o a la francesa. Noves vidrieres que el que si fan és tancar hermèticament els espais. Però, la seva estètica és nefasta, ja que els nous materials redueixen la superfície dels vidres i les proporcions de la peça canvien enormement: gruixes excessives, desproporcions, canvis de pla en façana, etc.

Amb les portes de carrer ha passat el mateix procés de deteriorament estètic: portes d’alumini, de tot color, que incorporen finestretes i elements que desentonen en els conjunt protegits del centre urbà.

La finestra del futur: oscil.lobatent amb persianes
Però no totes les opcions modernes de finestres son negatives pel casc antic. A més de les peces que encara podem muntar amb fusta, més o manco fines, també s’ha incorporat un conjunt fet amb alumini que, independentment de que hi hagi o no braçols a la vidriera, ha aconseguit integrar-se bé en les façanes de les cases del casc antic. Es tracta de la finestra que manté les dues persianes de llibret verdes al pla de la façana i aporta una gran vidriera oscil.lobatent blanca que soluciona la ventilació, aporta prou llum a l’espai interior, soluciona la neteja i facilita la mirada neta cap a l’exterior. Vistes des del carrer, quan estan tancades, podrien ser de fusta. Quan estan obertes, mostren una obertura neta i bastant integrada.

Els temps han canviat i ja no és possible entreveure aquella dona mirant discretament els fillets jugant a la plaça, a través de les franges estretes dels llibrets. Tampoc, és habitual observar les persianes obertes de bat en bat i les vidrieres a dalt, tot ventilant les estàncies en un dia de sol. Avui, poc es ventila ( els fongs han envaït els racons alts tocant els sostres, humitats, diuen, malament, els propietaris, quan el que manca és una bona ventilació) i menys s’obren les finestres. Les persianes, o estan sempre obertes, amb l’inconvenient del seu deteriorament estàtic, o sempre estan tancades, signe trist de que una altra casa s’ha buidat.

Manquen_persianes_2 Manquen_persianes_3