[L’illa al fosquet]
Residència Sanitària (i 3)
Els arquitectes, quan sentim les valoracions que es fan sobre l’arquitectura d’un edifici, sempre recordam el que li va passar a Gaudí amb la Pedrera. Quan es va inaugurar la casa Milà l’any 1912, durant mesos, els diaris van anar carregats d’opinions contràries, escrits i reflexions sobre com n’era de lleig, monstruós, mal situat i desproporcionat aquell edifici estrany, situat dalt el passeig de Gràcia. Avui és un edifici admirat i un dels més visitats de la ciutat. El temps i la cultura arquitectònica han ajudat a valorar adequadament l’obra de Gaudí. Aquest exemple, duit a l’extrem (evidentment Gaudi no és Marcide), il·lustra com la ignorància de l’arquitectura pot portar polítics i opinants a fer valoracions personals, que com a tals són ben respectables, però que en el camí de la defensa, protecció i conservació del nostre reduït patrimoni arquitectònic poden ser opinions prou errades.
El Verge del Toro és un edifici dissenyat amb seny i ubicat en un lloc que podem considerar equivocat avui, però que els anys quaranta del segle passat es considerava el més que idoni, ben ventilat i amb bones vistes per als que hi haurien d’anar. La Residència Sanitària és un edifici que va ser concebut sobre la base d’uns criteris funcionals que es consideraven adients en aquell moment històric: estava de moda realitzar els edificis sanitaris en alçada. El seu gran volum, arran de port, venia a competir amb les tres grans esglésies de Maó, Sant Francesc, Santa Maria i el Carme. Més tard seria imitat per les noves arquitectures turístiques de gran volum des Castell: els hotels Agamenón, Carlos III (més discret) i, sobretot, el Hamilton, avui Barceló, a més a més d’alguns blocs d’habitatges d’aspecte indiferent i d’arquitectura bastant fluixa. Tots prou propers al penya-segat. Grans volums sobre el port, dels quals el més desafortunat és, sens dubte, la façana nord de l’església de Santa Maria. Al llarg dels anys, cap dels seus rectors s’ha atrevit a desvelar a l’exterior la seva bellesa interior ben constatada, enderrocant el gran caixó que l’amaga. Aquest és un tema apassionant, però per a un altre article de reflexió sobre l’arquitectura maonesa. En tot cas, el Verge del Toro té una arquitectura preciosa i elegant si la comparam amb la de la principal parròquia de la ciutat.
Martín José Marcide, l’arquitecte que va projectar el Verge del Toro, va estar atent a l’orientació i a altres característiques del solar que l’Ajuntament li havia cedit. Va enfonsar una mica una planta respecte del carrer de Barcelona, cosa que li permetia crear la gran escalinata, element significatiu en l’arquitectura franquista, i dissenyar l’enfront principal, amb un aspecte clàssic. Aquí donarien el màxim d’habitacions de la residència, ja que era la façana que mirava a migjorn. Després, va repartir la resta de cambres orientades a llevant i ponent, en tots els pisos, creant la volumetria general atenta a les mirades des del port, on s’entreveuria un conjunt compacte, però amb moltes obertures, que va de més ample a la base fins a un cos petit situat a la sisena planta, en un conjunt volumètric que acaba amb les teulades.
La construcció de les residències sanitàries tenia, també, l’objectiu de fer avançar l’arquitectura de les ciutats en un moment d’extrema pobresa, en una postguerra trista i grisa. El ministre Girón manifestava: “A la hora presente, y como casi por obra de magia, una cadena de fortalezas de la paz, las Residencias Sanitarias, está jalonando las fronteras interiores de España como castillos adelantados de la justicia social”, i Alberto Pieltáin, l’autor del llibre sobre les residències sanitàries que he esmentat en articles anteriors, afegia amb una gran claredat reflexiva: “(…) y esto era cierto en muchos aspectos. Era cierto porque el Plan de Instalaciones mejoró sustancialmente la calidad sanitaria del país. También era cierto porque las residencias se situaban en las fronteras de las ciudades, un poco al margen de éstas, por los motivos de prevención ya expuestos en este trabajo. Pero también lo era porque sus dimensiones, frente al perfil todavía bajo de las ciudades españolas de posguerra, les hacia asemejarse a los castillos adelantados de Girón. Las residencias del Seguro cambiaron la fisonomía urbana de las ciudades; y los próceres del régimen asociaron su imagen a la de las catedrales o los alcázares, que, por su función religiosa y militar encarnaban el espíritu de los tiempos”.
Ens agradarà més o menys, però l’arquitectura del Verge del Toro explica, amb un disseny acurat i intel·ligent, un moment concret de la nostra història, tal com ho pot fer el Teatre Principal, les esglésies o prest ho faran els primers hotels amb més qualitat arquitectònica. Per descomptat, no tots els edificis tenen les característiques necessàries per ser arquitectures a conservar, cada cas necessita un estudi precís que ens ajudi a valorar-ne la importància patrimonial i analitzar les circumstàncies especials que poden tenir. L’hospital, això no obstant, no presenta dubtes al respecte. En la tradició maonesa de la conservació del patrimoni arquitectònic urbà, no podem deixar perdre el Verge del Toro. Ben al contrari, s’ha d’afegir a la llarga llista de farineres, institut i duana, esglésies, cases senyorials, escoles, molins, quarters, etc., tot tipus d’edificis que la ciutat ha anat salvant de l’enderroc des de final dels anys setanta, quan la consciència sobre el valor del patrimoni històric que tenim ha anat calant en la memòria col·lectiva dels maonesos.
Si l’antiga residència no és un edifici ruïnós, als nostres dies aprofitar el patrimoni construït és una obligació moral de l’Administració enfront del malbaratament continu que algunes veus no aturen d’oferir: “és més barat tirar baix que refer”. Depèn; en aquest cas, i en molts d’altres, quan es parla sense informacions tècniques, pura mentida.
Si el valor arquitectònic és evident, exemple important dins del petit catàleg d’arquitectures valuoses del passat, imprescindibles per mantenir la nostra identitat, per conservar les característiques que ens diferencien d’altres pobles i ciutats, el Verge del Toro s’ha de restaurar i conservar. D’aquí la importància de ser un edifici actualment inclòs en el Catàleg de protecció del patrimoni arquitectònic de Maó i el seu terme, des de l’any 1986, amb l’obligació de mantenir-ne les façanes, les cobertes i la volumetria, així com el jardí.
Si, a part del seu valor patrimonial, és una fita paisatgística per a la ciutat i el seu port, un edifici amb una càrrega emocional important per a la gran majoria de maonesos, el vell hospital s’ha de mantenir.
Si no sabem quin és el pressupost que es necessita per tornar a posar en marxa l’edifici, pressupost lligat necessàriament al tipus d’ús que s’hi pugui donar, com podem esgrimir arguments en contra de la seva pervivència, des de la vessant econòmica?
Hi ha un gran acord social sobre l’ús sociosanitari per al Verge del Toro. Caldria treballar ràpid i diligentment per preparar propostes funcionals d’un sol ús o combinades amb altres usos compatibles, i saber-ne el cost. Estudiar sistemes per posar en marxa les obres, des del pressupost exclusiu de l’Administració fins a la concessió a empreses privades del sector, a canvi de realitzar les obres d’adaptació i construir les instal·lacions modernes imprescindibles per al nou ús. Amb un bona nova planificació, podríem tenir un edifici viu, que segueixi participant del port i que pugui acollir la nostra gent gran.
Hi ha voluntat política per fer-ho?