[L’illa al fosquet]
Vaig comprar el llibre per la portada, una composició colorista i atraient d’uns joves intentant agafar un globus vermell que se’n va volant cap a la plana. Després vaig mirar qui era l’autor, Francesc Parcerisas, un poeta algun dels llibres del qual havia llegit feia molt de temps. Finalment vaig llegir el títol del llibre, Un estiu, una mena de dietari del que li ha passat en el temps del darrer estiu, de Sant Joan a Gràcia (diríem), descrit per l’autor en l’edat madura. Això vol dir des de la perspectiva del voltant dels setanta anys, un temps de memòria, de records d’infantesa, de vida tranquil·la i d’amics que se’n van.
Torn a caminar per Barcelona. He passejat Rambles amunt fins a arribar a la Via Augusta amb la idea de tornar a visitar la casa Vicens (1878-1888), restaurada fa un any, la primera obra important de Gaudí construïda just acabada la carrera. Mentre camín pens i mir les façanes d’aquesta part de la ciutat alta, totes mullades en un dematí de diumenge gris i plujós. Joan Margarit, arquitecte i poeta abans, quan era professor d’estructures a l’Escola d’Arquitectura (també professor meu), poeta i arquitecte ara, als vuitanta anys, diu que es va decantar per treballar en el càlcul d’estructures per no interferir des del punt de vista creatiu (si es dedicava al disseny arquitectònic) en la seva producció poètica, que era l’objectiu que donava sentit a la seva vida. Margarit va conèixer Coderch, possiblement el millor arquitecte català de la segona meitat del segle XX i un dels millors de l’Estat. Coderch deia que tota experiència quotidiana lligada a la cultura era factible de crear estímuls que ajudassin a avançar la formulació de l’arquitectura cap a nous postulats. Coderch va tenir una gran influència en tota la producció dels arquitectes catalans nascuts entre el 1935 i el 1965. El seu mestratge va marcar un temps i va permetre una certa obertura en l’arquitectura dels anys seixanta i setanta. Un dels equips que van estar més influenciats va ser el d’Elies Torres i Martínez Lapeña, autors, juntament amb David Garcia, de la restauració de la casa Vicens de Gaudí, finalista dels premis FAD 2018. Coderch li va dir a Margarit que l’actuació en arquitectura no ha de ser independent, ni feta en va, ni original, ni sumptuosa. Margarit ho ha aplicat a la seva poesia, Elies Torres i Martínez Lapeña a la casa Vicens.
El relat de Francesc Parcerisas és minuciós i planer, però m’ha impactat per com ens podem reconèixer en el que conta, com podem ser part d’allò que descriu, com hem viscut a l’estiu moments com els que ell narra tan bé. Assegut en una cadira plegable sobre l’arena, mira el que passa al seu entorn, en aquestes hores primeres d’un estiu proper (2014), quan la calor encara no ofega, i reflexiona sobre la vida viscuda i el final que ens espera, tot apuntant el que pensa en el seu bloc de notes. La visita als seus amics, els sopars d’estiu, les converses tranquil·les de sobretaula i el comentari de llibres coneguts controlen el ritme vagarós d’un estiu qualsevol de l’edat madura.
Pens tot açò mentre camín tot arribant al carrer de les Carolines, on la casa Vicens llueix esplèndida, després d’una acurada, cara i llarga restauració; això sí, rodejada de blocs de pisos. Vaig visitar per primera vegada la casa Vicens el desembre passat, pocs dies després de que fos oberta al públic, una vegada adaptats els espais d’habitatge a la visita per tal d’apreciar el que va fer Gaudí en la seva primera obra mestra. La casa manté en el seu estat original la planta baixa i el primer pis. Al soterrani s’hi ha situat la botiga i els serveis i als porxos, sota la coberta amb cavalls de fusta, una sala d’exposicions. Per tant, la visita esdevé agradable i fàcil en el recorregut. S’hi entra pel jardí (molt més petit que l’original) i es poden observar les façanes exteriors, realment imaginatives, i després s’entra a les peces de la planta baixa i el primer pis, on es poden admirar les filigranes i creacions modernistes d’un Gaudí del qual, si aquesta era la primera obra, podries imaginar com de genial seria la carrera d’arquitecte.
No obstant això, el que més em va impressionar d’aquella primera visita va ser la nova escala, dissenyada per Elies Torres, Martínez Lapeña i David Garcia, al bell mig de la casa. Vaig quedar sense veu (per poder expressar la meva opinió als acompanyants) davant l’actuació contemporània i arriscada dels arquitectes d’avui en una obra emblemàtica d’ahir. En aquella visita de final d’any vaig sortir de la casa amb dues incògnites: com havien aconseguit convèncer els tècnics de Patrimoni per construir aquell element nou, i com era que jo mateix no sabia què opinar sobre la bondat o calamitat de l’escala blanca, espai suggeridor de plens i buits, cavitat vertical de plans llisos i sinuosos, quan sempre, en visitar una obra d’arquitectes prestigiosos, no m’estic ni un moment d’opinar sobre el que m’ha semblat el que he vist i de compartir-ho amb els meus acompanyants.
En aquell moment, quan baixava pels carrers del voltant de la casa Vicens en direcció a Gràcia, la meva impressió va anar pendulant entre l’admiració pel nou espai, blanc, llis, pulcre, estimulador, i la idea que havia estat incrustat en una zona massa estreta. És a dir, l’escala blanca i el seu entorn eren genials, però gaudir de l’espai era impossible per l’estretor de l’entorn. Pel que fa a com havien aconseguit inserir la peça moderna dins la casa antiga, declarada patrimoni de la humanitat (2005), vaig imaginar que n’Elies era un experimentat interlocutor amb l’Administració i que tenia un excel·lent currículum i gran prestigi en aquest tipus d’afers.
El llibret de Parcerisas és en realitat la història de quatre amics tocats per l’anhel de l’escriptura i la lectura, una amistat construïda a la Universitat, que es manté al llarg de la seva vida adulta, amb trobades, viatges, connexions i comentaris que ens ajuden a entendre algunes obres d’autors ben coneguts, i participar de les opinions de l’autor sobre altres escriptors. Però, també, constata com passa el temps, com la vida s’esvaeix suaument, com els amics desapareixen i com l’arena deixada anar del palmell de la mà cau fins a terra, irremeiablement.
Avui, torn a admirar l’escala i pens que aquesta actuació radical, omnipresent i valenta és el camí imprescindible per avançar en la intervenció en edificis històrics i seguir acumulant història, aquesta història de l’arquitectura que està plena d’exemples d’edificis antics que han estat modificats, completats, esmenats, reformats i millorats per actuacions contemporànies, sense afectar allò que realment té valor arquitectònic (no pel fet de ser simplement antic), que es revaloritza i segueix acumulant més vida per ser ocupat i utilitzat per la gent.
He pujat l’escala des del soterrani fins a la terrassa de la coberta. Hi ha una voluntat de crear una sensació d’espai neutre que no pugui desplaçar l’objectiu clau de la visita, que és conèixer Gaudí. Pens que aquest objectiu s’acompleix perfectament, ja que la majoria dels visitants passen per l’escala sense adonar-se de la seva intel·ligent concepció. Pugen i baixen per aquest espai blanc i net, per anar d’una planta de Gaudí a l’altra de Gaudí i l’escala blanca, amb parets, baranes, llums, passamans, etc., també blancs, manco els escalons de fusta, suavitzen les fortes impressions del modernisme de Gaudí.
L’escala és un element compacte. Lloses i baranes formen un tot que s’adhereix a les parets en determinats punts, i genera buits i conforma superfícies planes sense cap ordre aparent. Els plans del paladar de l’escala en modifiquen la planimetria a partir d’arestes que es generen de forma capriciosa, igual que les finestres allargades que miren a l’espai des de les sales que l’envolten. Els arquitectes són artesans que es deixen influenciar per tot allò que filtren les seves lectures, visites a altres llocs o substrats del repàs continuat dels mestres arquitectes. L’escala de la casa Vicens mescla l’esperit de l’obra de Gaudí en els seus moviments imaginatius amb les formes obliqües inventades per Martínez Lapeña, Elies Torres i David Garcia al llarg de la seva llarga trajectòria de restauració d’edificis històrics.
Si a les obres del CaixaForum de Madrid i, abans, les de la Tate Modern a Londres, dels arquitectes suïssos Herzog i de Meuron, les escales compactes conformen un món interior generat per elles mateixes en el propi recorregut intern, a l’escala de la casa Vicens dels arquitectes catalans l’objecte en si es pot gaudir a partir del pas per l’escala mateixa, però també, des del seu exterior, observant les formes lliures dins l’ull del seu interior, o de l’altre ull d’escala que es genera entre el seu tram d’arribada a cada planta i el mur bombat blanc.
L’edat adulta ajunta Elies Torres i Francesc Parcerisas en la mirada a la seva pròpia obra, Parcerisas des de l’escriptura senzilla i clara del seu dietari de vida madura i Elies Torres des de la creació madura de l’arquitectura.