[Publicat al programa de les Festes de Gràcia de 2015, Maó]
Imagina Maó com una ciutat estrella de mar. Un nucli originari, primigeni, rodejat de murades caigudes, desmuntades parcialment, envaïdes per les cases que s’hi enfilen, fins i tot les superen. La ciutat engoleix les senzilles parets de còdols i argamassa medievals i comença a créixer pels ravals. Dels dos que coneixem, Sa Ravaleta, no va poder créixer gaire durant bastants d’anys, el Freginal exercia de frontera natural que impedia l’expansió amb nous carrers que poguessin arribar a formar un nou barri. Només el Camí de Gràcia s’enlairava, ran ran del penyal que mirava sobre els horts i sínies de Barba-rossa i Freginal, cap a la vella ermita. En canvi Sa Raval, s’anava conformant com un altre nucli, tan gran o més que el primitiu, íntimament connectat amb ell a través dels carrers Bastió i del Rector Mort, on la gent de camp, hortolans i pagesos, hi establirien les seves morades fins ben entrat el segle XX.
D’aquesta pinya de carrers i petites places creada estratègicament sobre un penya-segat que mira al nord, i al port, sortien camins com a raigs que portaven a llocs propers i llunyans, i que, amb el pas del temps, poc s’ho haguessin pensat aquells maonesos antics, arribarien a ser carrers importants, avingudes espaioses, grans vies de comunicació que facilitarien el desenvolupament urbà àgil, transversal i sempre a redossa del port. Sobre aquestes cames d’estrella de mar, la ciutat creixeria a empentes.
La revolució industrial arribarà al llarg del segle XIX, quan els tallers aniran sembrant els carrers dels afores, encara en lenta construcció amb cases de trast, ocupant antigues cotxeries i magatzems, estables i vells molins. També, des de mitjan segle i fins a principis del XX, noves fàbriques, creades ad-hoc, colonitzaran els límits d’un Maó que havia omplert els terrenys entre antics camins, creant una forma de ciutat que envairia el nostre cervell amb una imatge d’estrella de mar, amb les seves llargues cames només rompudes amb la creació del Passeig de Circumval·lació. Una forma de Maó que arribaria intacte fins els anys cinquanta, just abans de l’inici del turisme de masses, per fer-nos testimoni de la decadència del camp com a motor de vida i, també, el final de les costums rurals com a guia del ritme tranquil de la ciutat de llevant.
Del sextant de les Tanques del Carme
Imagina, llavors, l’espai entre la Costa den Reynes, la cama de l’estrella que s’endinsa cap els molls de llevant, i el Camí des Castell. La trama regular d’illetes al voltant de la placeta de Sant Roc, juntament amb el triangle edificat entre el carrer de Santa Eulàlia, antic camí que portava al Castell de Sant Felip, i l’actual carrer d’entrada cap al Carme, si vens del poble des Castell, formen una estructura urbana ben viva. Un barri on les cases de trast dominen els carrers, una trama urbana amb molta vida i ben equilibrada. En els límits d’aquesta retícula s’hi van construir la fàbrica de bosses de plata del carrer de Sant Manuel, Ses Sumadores al carrer Santa Eulàlia i, més modernament, les fàbriques de bijuteria Ipar i Catisa, entre d’altres petits tallers, totes desaparegudes avui. Si fas una volta pels seus carrers, només la fàbrica de farines Nin, Sa Farinera, manté el seu edifici actiu i ben integrat dins del compacte urbà, encara que amb un ús diferent de l’original. Aquest edifici ens mostra com l’arquitectura industrial va saber visualitzar cap al carrer una activitat, ben nova a la ciutat en aquell moment, que venia a substituir la que feien els molins des de temps antics. Potser podríem considerar els molins com les primeres arquitectures industrials de transformació d’un producte, convertir el blat en farina, realitzat dins d’un espai singular, amb una imatge pròpia ben diferent dels habitatges, edificis administratius i religiosos i dels militars.
Del sextant de Cap de Creus i Freginal
Entre el Camí des Castell i el Cós, la tercera cama de la nostre estrella de mar, hi conviuen dues àrees ben diferents: el barri de cases de trast, generat a partir del carrer d’Anuncivay i encaixat entre el Camí de Gràcia i el Camí des Castell, i l’illa verda, parc o zona lliure des Freginal. De la trama de carrers entre San Fernando i Infanta i que arriba fins Sant Manuel, encara no hem pogut esbrinar d’on prové, en els vells documents dels arxius, el nom de Cap de Creus. El que si sabem i podem constatar és que l’edifici industrial més important de Maó, que encara es conserva relativament bé avui en dia, és l’antiga Fàbrica Codina, aquesta arquitectura situada al carrer de Sant Manuel, que ocupa tota la façana entre el carrer Infanta i carrer Campament. Un edifici dissenyat per l’arquitecte Francesc Femenias l’any 1918, que ens dóna una idea de com l’activitat industrial va tenir una importància clau en el desenvolupament de la ciutat a principis de segle XX. Altres tallers i petites fàbriques de sabates i bijuteria, ubicades als carrers de la Reina, del Governador Ramírez, d’Infanta i a altres carrers de la perifèria d’aquest barri, construccions mancades d’interès arquitectònic, han estat convertides en habitatges o magatzems i avui només en queda el seu record en els documents.
Del sextant de Costabella
Entre el Cós i J. Anselm Clavé, la cama de l’estrella que ens dur fins a Sant Lluís, el camp, els horts, les sínies, etc. arribaven fins els darreres de les cases del carrer de Sant Josep. Era l’únic espai urbà, molt proper al centre que, juntament amb el Freginal, s’havia mantingut d’ús rural. De fet, avui encara és la part de Maó on l’espai lliure és dominant i més enllà del molí den Xoriguer, el camp, ara quasi abandonat, arriba amb continuïtat fins la ciutat. Els anys seixanta, només el camp de futbol del Menorca (1924) i el Camí den Guixó rompien la continuïtat del sòl rústic que entrava per aquesta zona a la ciutat. En aquest sextant, per tant, l’arquitectura industrial no hi va tenir res a fer, i avui encara podem gaudir de la sensació de camp a l’antiga sínia Costabella, i més enllà de la Ronda, gràcies a les previsions que el Pla General del 1987 va establir.
Del sextant de Santiago
Des de que l’any 1865 es construïssin les carreteres a Sant Lluís i a Sant Climent (quarta i cinquena cames de la nostra estrella imaginada) deixant abandonat a la seva sort l’antic Camí de Santa Maria, aquesta part dels afores de Maó va seguir essent l’espai ideal per l’ús militar, que els britànics havien iniciat amb la construcció del quarter “vermell” i la formació de l’Esplanada de Maó els anys 1765-1797. L’aparició dels quarters de Santiago a partir de l’any 1915, va significar estirar la ciutat cap aquells plans que s’estenien, ben conreats, cap al sud. La ciutat apareixia aquí dispersa, no hi havia trama urbana i les noves cases es repenjaven a banda i banda d’ambdues carreteres, deixant el camp lliure, i recreant la manera de créixer de la ciutat antiga.
Va ser a finals dels anys quaranta del segle passat, quan la fàbrica del Caserio va instal·lar-se en un extrem d’aquest sextant, just per darrera del parc d’automobilisme de l’exèrcit, donant una certa activitat a la zona. Cap arquitectura industrial interessant ha sobreviscut al pas del temps en aquest sextant.
Del sextant de l’avinguda Josep Maria Quadrado
Obrir, l’any 1924, l’avinguda Josep Maria Quadrado va ser una alenada d’aire fresc per el creixement urbà de Maó. Significava connectar, amb un carrer ample i recta, l’Esplanada amb el final del carrer de Ciutadella. Suposava obtenir solars per dotar la ciutat de nous equipaments. Volia dir obrir l’ocupació del territori entre la carretera de Sant Climent i la de Ciutadella, posar la llavor pel futur entre la cinquena i sisena cames de l’estrella de mar, amb dos nuclis, que havia sortit de les aigües del port de Maó per instal·lar-se en el territori proper.
Però haurien de passar quasi cinquanta anys fins que s’urbanitzés aquest sextant. De moment, els anys següents a l’obertura, Josep Maria Quadrado va ser un carrer on, entre escoles i altres equipaments, també s’hi van instal·lar alguns tallers. L’únic que s’ha conservat fins avui és l’antic taller mecànic de can Parot, al cap de cantó entre el carrer de Ciutadella i l’avinguda Josep Maria Quadrado. Construït segons disseny de l’arxiver i historiador Francesc Hernández Sanz, entre l’any 1930 i el 1937, és un conjunt de taller en planta baixa i habitatge a la planta primera, que ens explica com la modernitat en l’arquitectura també avançava els anys anteriors a la Guerra Civil.
Del sextant de Dalt Vilanova
I arribam al darrer sextant, el de ponent, el que genera l’eixample de Dalt Vilanova, el que s’origina entre la carretera cap a Alaior, relativament nova, i l’antic camí que portava a Ciutadella des del port: la Costa de ses Piques, aquesta setena cama que es fon amb les aigües de la Colàrsega i desapareix més enllà del Coll des Vent.
La Clota fou el carrer més emprat per sortir de Maó durant molts d’anys. Rere les seves cases, a la part de dalt del penyal que la delimita, va créixer una petita trama de carrers promoguda per Bartomeu Mercadal i Pere Muntanyes, a partir de l’any 1809, i que es va poblar molt lentament amb cases senzilles d’un trast i només planta baixa. També partia des d’aquest punt i arran del molí que hi havia vora La Clota, el camí de Dalt de Sant Joan, avui just insinuat bé davant del centre sanitari, que ens dur cap als vergers.
En aquesta zona nord de Maó, s’hi va construir els anys cinquanta, la fàbrica de motors Joyca per bots i llaüts, promoguda per Jover i Carreras. Un edifici en forma de nau o magatzem, que l’arquitecte Josep Claret va completar amb una façana moderna i un bon espai exterior davant de la seva entrada. Un edifici que va ser reconvertit en taller de bijuteria i que porta molts anys tancat i amb un deteriorament intens que si no s’atura, portarà l’edifici a la ruïna.
Pocs testimonis ens queden de les fàbriques antigues de Maó, edificis integrats entre les cases dels carrers, incorporats amb sensibilitat dins de la trama urbana de la ciutat estrella de mar. Imagina un Maó amb aquestes arquitectures recuperades!