Son Mercer de Baix, Ferreries, 2000 abans de Crist.
[L’illa al fosquet – Menorca Guia d’arquitectura, 2]
A la vegada que anava seleccionant els edificis més importants de tota l’illa per incorporar-los a la Guia d’arquitectura de Menorca, m’interessava, com ja he dit, que aquestes arquitectures úniques estiguessin ubicades en el seu context històric. Però, també, que hi hagués un ordre cronològic des de l’antiguitat fins al segle XX. D’altra banda, aquests criteris d’esquematització els volia lligar amb un trajecte coherent amb la ubicació de les obres i que en facilités la visita. Vaig decidir anar de llevant a ponent en el recorregut de l’illa a través de la guia. El fet físic també era important i vaig decidir parlar de l’illa com un tot i incorporar en un únic capítol, el primer de la guia, els exemples d’arquitectura talaiòtica, romana, paleocristiana i islàmica més importants que tenim escampats per tot el nostre petit territori. L’arqueòleg Joan C. de Nicolás va ser de gran ajuda en aquesta tasca, ja que va respondre amb entusiasme a l’encàrrec que li vaig fer, amb una selecció prèvia dels jaciments que considerava més importants i representatius de cada època antiga. Li vaig dir que volia un text resumit al màxim, perquè els usuaris de la guia havien de situar-se en l’època concreta sense haver de llegir una història excessivament llarga.
Es així com la primera fitxa de la guia es correspon amb la casa pretalaiòtica de Son Mercer de Baix, de fet, la primera casa coneguda construïda per l’home a Menorca, 2.000 anys abans de Crist. Torre d’en Galmés és possiblement el nucli arqueològic més important de l’illa, ja que té exemples de construccions de molts de tipus i perquè va ser habitat al llarg de molts anys, fins i tot en època romana, com de fet va passar amb altres assentaments talaiòtics. Sanitja representa les restes més visibles del que ens queda del món romà. Una extensa ciutat que està en vies d’excavació i de la qual encara no se’n dibuixen els límits. La basílica Paleocristiana de Son Bou mostra les traces d’una estructura caiguda del que fou una construcció potent de la comunitat cristiana de Menorca a principi de segle V, segons les informacions que aporta la carta del bisbe Sever. Per acabar aquest petit resum del primer capítol, el castell de Santa Àgueda és la única mostra edificada que ens queda del pas dels musulmans per Menorca i representa un exemple, una mica deixat de banda per les administracions, de la importància que la cultura islàmica va tenir a l’illa.
L’arquitectura més destacada de Maó la vaig classificar en tres capítols en funció de tres fets importants que donaven coherència a la llarga història de la ciutat. El primer recull els edificis que ens queden des del castell de Maó, al qual feien referències les cròniques de la conquesta de 1287, fins a l’any 1802, quan Menorca torna a ser espanyola. És un període llarg, però, pel fet de ser el més antic, els edificis que ens han arribat d’aquell temps són molts menys que d’altres èpoques. El segon capítol se centra en la producció feta al llarg del segle XIX, i el tercer i darrer de Maó comença amb la tornada de Francesc Femenies el 1901 i acabava l’any 1998, quan vaig redactar la primera versió d’aquesta guia d’arquitectura.
La professora d’història Núria Seguí va preparar la introducció al període que arriba fins al 1802, malgrat que la producció arquitectònica d’aquest apartat es concentra, majoritàriament, en el segle XVIII. És el patrimoni més important de Maó que hem heretat d’aquella època. El Pont de Sant Roc, de final del segle XIV, és la primera fitxa d’aquest capítol, vestigi bastant ben conservat de la murada que envoltava la ciutat fins ben entrat el XVIII. El Claustre de Sant Francesc, construït entre final del segle XVII i principi del XVIII, és el millor claustre de Menorca per les seves proporcions, composició harmònica de l’espai interior i detalls treballats en pedra de marès. L’església de la Concepció, prodigi d’espai central elevat, de creu grega, l’única a l’illa d’aquestes característiques, i la Base Naval, de final del segle XVIII, són una mostra de la producció extensa i de gran qualitat arquitectònica i ambiental que ha arribat fins avui en més o manco bones condicions per ser visitades i apreciades. Finalment, la torre de sa Mesquida ens dona una bona idea de com van canviar a principi del XIX, des del punt de vista britànic, els sistemes defensius per protegir l’illa dels atacs exteriors.
Els verdaders dissenyadors de l’arquitectura del segle XIX a Maó estan encara per descobrir. Sabem, però, que els protagonistes van ser els mestres de cases, molt bons professionals, que van construir les millores cases de la ciutat, com la Casa Soler, avui Casino Maonès. És una satisfacció tornar a llegir, 25 anys després, l’escrit introductori que Andreu Murillo va fer al capítol de l’arquitectura maonesa d’aquest segle. Amb la seva facilitat narrativa, l’agudesa en les descripcions i l’explicació ben documentada de l’ambient general, introdueix ràpidament el lector en el món d’aquell moment. Can Victori, antiga casa benestant al Camí des Castell, obra d’un mestre de cases hàbil i llest (n’hi ha prou de veure el disseny minuciós de l’escala), primera seu del Consell Insular i, actualment, l’edifici que acull l’IME i l’OBSAM, és un altre exemple de les cases que els mestres de cases van fer a Maó. La Mola fou un altre edifici espectacular que va veure la llum al llarg del segle XIX en el context del port de Maó, així com el Teatre Principal, construït el 1829, amb una rapidesa que encara avui és un misteri que està per investigar.
La ciutat de Maó del segle XX va estar totalment definida, des del punt de vista arquitectònic, per la labor del primer arquitecte menorquí, Francesc Femenies i Fàbregues. Ell va definir, tant des de l’actuació en l’arquitectura urbana com des de l’urbanisme, la imatge de Maó que avui hem heretat. La Casa del Poble és l’exemple més representatiu de la seva primera època, mentre que l’Hotel Port Mahón ho és de l’arquitecte gironí Josep Claret, l’altre protagonista clau de la formació de la ciutat en la primera meitat del segle XX.
A partir d’aquí entram en el temps modern, en l’època que ja hem viscut tots nosaltres. Com a resum dels millors treballs d’arquitectura del Maó dels anys 70 del segle XX, hi ha dues obres que em semblen importants. La primera, l’edifici d’habitatges del carrer de Sant Esteve, obra de Xavier Surinyach, construït entre el 1973 i el 1974. Un bloc que va canviar, de dalt a baix, la dinàmica estètica anterior, pobra i molt lligada al consumisme i l’especulació del moment. D’altra banda, l’any 1996 Juan Navarro Baldeweg, arquitecte que va treballar bastant pel Ministeri de Justícia, va acabar de construir els nous jutjats de Maó. Un edifici emblemàtic, situat en un lloc mig amagat, però que tenia voluntat de canvi segons el Pla General de Maó del 87, i al qual la nova obra hauria pogut ajudar, si s’hagués obert el carrer de Sant Manuel fins al de Madrid.
Precisament una obra Navarro Baldeweg encapçala la llista dels cinc edificis de Maó que he decidit incorporar en aquesta edició de la guia actualitzada. Es tracta de l’altre edifici de jutjats, que, tot i ser ben diferent de l’anterior, se situa, amb intel·ligència i continuïtat, dins l’entorn enfonsat i bastant amagat d’aquesta zona dels jutjats. Ben a prop dels jutjats hi ha el conjunt d’edificis d’habitatges Fort de l’Eau, que Joan Enric Vilardell va dissenyar a cavall entre el segle XX i principi del XXI. Malgrat que només n’he escollit un per il·lustrar aquesta obra a la guia, crec que s’ha de valorar el conjunt de tots quatre. La possibilitat de definir el gir de l’avinguda de Fort de l’Eau cap a Corea, amb la construcció dels nous blocs, li va oferir l’oportunitat d’actuar des de l’urbanisme i fer una arquitectura elegant i ben controlada. La nova seu del Consell Insular a Malbúger és un dels altres edificis incorporats en aquesta actualització de la guia. És una peça que controla tota la plaça de la Biosfera com a fita representativa del govern de l’illa i la seva arquitectura, moderna sense contemplacions, ha ajudat al fet que els menorquins, maonesos en particular, acceptessin millor l’arquitectura actual.
L’edifici d’habitatges a Vives Llull de l’arquitecte Xavier Mantolán va introduir nous aires a la nostra arquitectura, just a l’inici del segle XX. El bloc, anomenat popularment els somiers, torna a ser un revulsiu en la manera de concebre l’arquitectura urbana des del punt de vista dels blocs d’habitatges. Finalment, l’hospital Mateu Orfila, de l’arquitecte Mario Corea, és una obra emblemàtica que encerta en la concepció d’aquest tipus d’equipaments i crec que és una molt bona aportació a l’arquitectura contemporània de la ciutat.