Sátiras. Fundació La Pedrera.
[L’illa al fosquet]
Sempre hi ha hagut crítiques dures a la creació, fins i tot molt passades de to, i crítiques suaus i equilibrades; també crítiques de compromís, moltes. Però totes han servit per millorar l’objecte creat i han significat una important aportació per obrir nous horitzons a la innovació. Les que diuen “molt bé, molt bé” s’han publicat fàcilment. Algunes de les que han carregat les tintes amb comentaris molt durs han estat censurades: una oportunitat perduda per avançar en el debat dels gustos, en el coneixement de nosaltres mateixos.
“Reflexionar sobre el futuro, desde una situación tan dura como la que vivimos, se presta a transitar por todo tipo de caminos no atractivos. En sus límites el moralismo buenista o la reducción de horizontes del localismo reencontrado. Intentaré evitarlos.“
Diu l’arquitecte i crític d’arquitectura Josep Lluís Mateo, en un escrit recent on critica el fet d’intentar seguir igual després dels darrers esdeveniments (TRANSFER, the digital architecture platform).
L’activitat creadora, sigui arquitectònica, artística en general o literària, en fer-se pública i, per tant, posada a la consideració de tot tipus de possibles observadors o lectors, està sotmesa d’una manera intrínseca a la crítica, a qualsevol crítica, ja que l’autor el que desitja és compartir allò que ha concebut, amb l’objectiu de sorprendre, ajudar a entendre, explicar l’entorn, sacsejar consciències, descobrir mons ocults, descobrir-nos a nosaltres mateixos, etc. I la crítica a l’obra, fins i tot la negativa, el que vol és fer-nos reflexionar, apuntar nous camins no descoberts, fer notar desacords, analitzar l’obra des de posicions desconegudes o, simplement, donar la seva opinió sobre aquesta o sobre l’autor. En tot cas, despertar-nos de la letargia en la qual estem instal·lats. I, a Menorca, aquest ensopiment en el políticament correcte ho envaeix tot.
Tot creador sap que les obres que pugui concebre seran analitzades, estudiades, comentades, criticades. Sap que faran aflorar la indiferència, l’entusiasme o el desacord parcial o total de qui les critica, segons el gust, el bagatge cultural, el moment psicològic de l’observador-lector, i dels seus coneixements, etc. Aquesta llibertat d’expressar l’opinió sobre l’obra creada que s’ha fet pública l’anomenam llibertat d’expressió, i és un dret que tenim per mostrar el que pensam d’aquella obra que ja és de tots, i també opinar sobre el seu autor com a responsable únic. La llibertat de publicar-la perquè arribi a més gent hauria de ser una obligació dels mitjans, amb l’única limitació d’impossibilitar l’insult.
L’afer entre els dos Pons escriptors succeït no fa gaire, i que es pot seguir entre Facebook i el Diari Menorca, neix de la negativa del Diari a publicar —per tant a posar-se de part— un comentari crític de Joan Pons a la darrera obra literària de Ponç Pons. L’afer en si no m’interessa gaire i, de fet, no vull opinar ni sobre l’obra publicada ni sobre la crítica, perquè no és el tema de fons d’aquest escrit. El que m’interessa del desafortunat fet és reflexionar sobre l’oportunitat de la seva publicació i apuntar la responsabilitat única i total que recau, exclusivament, sobre l’autor de l’escrit crític, sense que el mitjà on s’expressa hagi de ser part, a favor o en contra dels creadors implicats, en exercir el seu dret a publicar. Crec que no valen les justificacions aparegudes a Facebook i al Diari que intenten aportar aclariments del perquè no s’ha publicat.
La crítica de Joan Pons a la darrera obra publicada de Ponç Pons no insultava, per tant era publicable, per ser afegida al ventall d’opinions ja expressades en ambdós sentits, malgrat que potser tenia afirmacions dures i contundents. Ara bé, els diaris estan plens d’escrits d’una gran duresa, i això no pot justificar la censura concreta de cada un d’aquests comentaris.
No estem acostumats a la crítica negativa, en un entorn tancat, petit i controlat perquè no hi hagi sobresalts. Fa temps que hem perdut la capacitat de fer comentaris no positius a les obres noves, artístiques i literàries, que aportin controvèrsia i ajudin a reflexionar i a fer avançar la societat, els seus gustos i oferir ventalls més amplis de raonament.
En les creacions arquitectòniques s’han donat, moltes vegades, situacions similars a la que comentam. Les crítiques als edificis contemporanis són contínues en revistes i diaris i no totes són positives. És veritat que molts arquitectes, que exerceixen la crítica habitualment, davant una obra que no els agrada tenen tendència a callar, a no dir res, i a fer comentaris negatius en privat, entre companys. Intenten aportar nombroses justificacions, en les xerrades de bar, per demostrar com n’és de dolenta aquella obra, però pocs publiquen aquests comentaris perquè els interessats puguin disposar d’opinions diferents a l’hora de reflexionar sobre l’arquitectura comentada. En molts casos, quan es fan públiques les reflexions crítiques, tenen una implicació clara que afecta l’autor de l’obra, algunes vegades amb gens de compassió vers l’autor. Però pens que els que s’impliquen opinant no només aporten visions diferents sobre l’arquitectura que analitzen, sinó que també sacsegen l’autor, li poden aportar arguments perquè pensi prou bé si tot és tan estable i consistent com ell pensava. Aquestes crítiques, diguem-ne negatives, són clau per fer avançar l’arquitectura.
En la literatura, la identificació entre la persona i l’obra creada, en molts de casos, és tal que es fa difícil separar la crítica a l’obra de la crítica a l’autor. Situació aquesta que en l’arquitectura no és tan evident. Cream un edifici modern i, quan hem acabat de construir-lo, abandonam el lloc i el deixam que faci el seu camí, que el temps dicti la seva sentència, i ja veurem, amb el pas dels anys, quin és el veredicte final. Les crítiques a l’arquitectura contemporània poden ser destraleres i, a vegades, sense pietat, dirigides a l’autor o autors. Amb el pas del temps, les que estan justificades han ajudat a millorar les obres següents, i les que són desafortunades han quedat arraconades, desdibuixades en els papers vells.
La crítica en desacord ens fa créixer i ens obliga a estar atents a l’hora de crear. Ens esperona a no conformar-nos amb el lloc on hem arribat, amb la placidesa del plàcet fàcil, sinó que ens empeny a continuar cercant la fita que volem assolir amb les nostres obres creatives. La publicació de qualsevol crítica a la creació, al creador, sense que hi hagi insults, és un deure de qualsevol publicació que aspira a ser un mitjà de tothom.
Avui, a la nostra illa, ja no hi ha crítiques a la creació fora de l’assentiment, del “que bé que ho fas”, o del silenci. S’ha perdut una eina que, encara que dolorosa per a l’autor criticat, ajuda a rompre els horitzons tan tancats del localisme illenc.