La ciutat blanca

[Entorn de la ciutat]

Baixàvem als soterranis emblancats, voltes de canó llargues compartimentades per arcs de peces de marès sobresortides, que anunciaven les parets de càrrega que, sobre ells, més amunt, s’aguantaven, creant nous espais a redossa de la llarga intempèrie de la postguerra. Cases senzilles, moblades amb les peces imprescindible per a una vida honrada i pobra. Llars fredes, familiars a terres llunyanes, saletes gelades, cambres fosques, els patis de darrera per a l’esbarjo i, al fons, els excusats; i una vida de feina intensa de jorn a jorn. Però nosaltres, tot açò, en aquells dies, encara no ho sabíem. Com tampoc érem conscients que vivíem els anys més alegres, l’època de la innocència, la que més fortament gravaríem a la memòria.

Escalons altíssims, caps acotats, mans a una corda clara agafada a la paret rugosa, mentre davallàvem a les entranyes de la ciutat que havia estat blanca. Llavors, però, la població, el conjunt de cases arrenglerades en carrers que miraven al port amb deliri, ja s’havia tornat grisa: volums amb parets mitgeres irregulars on la calç pelada i els fongs envaint els plecs, enfosquien els plans, creant ombres que resseguien les juntes del pedreny. Pobresa i felicitat. Fatxades esquitxades amb colors grisos, marrons foscos, quadriculades i emmarcades amb retxes de colors, imitant la manera d’aparellar els cantons. A baix, dins l’escalfor humida estancada arran del tall de la roca mare, asseguts als bancs de fusta quasi negra d’aquella bodega de cita diària, mirant intensament els gotets cilíndrics plens d’il·lusions del color de la sang, “sol y sombra” pagats a rondes que duraven fins que la fosca omplia carrers i places, batíem els enamoraments.

A fora, la vida fluïa lentament, com sempre, a poc a poc, amb aquella parsimònia que exigeix la calma. La ciutat obscura seguia en pausada construcció, creixia a ritme tranquil, casa de trast vora casa de trast i mig, omplint els buits que el planejament antic havia previst amb excés, en una urbs envoltada de camp, horts i sínies. Una d’aquelles nits, mar enllà, un poeta illenc, partit a terres de més al nord, rebut en un Perpinyà més lliure, evocava (enyorava?) la seva infantesa, esfumada al lluny amb les primeres hores.

Imatges urbanes mitificades per la distància, però clavades com a fletxes precises al nucli més profund de la memòria, per obrir-la, re-obrir-la, quan la vida s’acaba. Poemes urbans per definir la seva ciutat (herència valuosa per a nosaltres), el lloc on un temps va ser feliç, el pòsit que quedava després d’una vida enfora de les cases i dels carrers que foren testimoni de la seva primer existència. Poemes per llegir molt poc a poc, pausadament retxa rere retxa, per llegir en veu alta, per escoltar-los de la nostra pròpia veu:

A la ciutat alegre de Maó,
la meva ciutat blanca,
veuràs a cada casa dos forats
amunt de la façana, on el paleta penja la bastida,
amor de cordes clares.

És el lloc on, cada any, les orenetes
van a refer llurs nius i llur estada.
Cada casa en té dos,
i les dels rics
en tenen tres i quatre.

Dos en tenia, dos, la nostra,
ni baixeta ni alta…
(La llar. Gumersind Gomila. Els ocells morts, 1969.)

Sortíem precipitadament al carrer, al gran pati de tots. Ens ajuntàvem vora la font, asseguts al voral que envoltava la petita construcció on l’aigua brollava amb força, xerrant i mirant les imperfeccions d’un paviment de terra pitjada que coneixíem pam a pam, mentre esperàvem els altres. Reunió assossegada per poder baixar, tots junts, cap al mirador.

Capets sobresortint per damunt de la barana. Ulls atents als moviments sobre les aigües del port. En Dinero remava cap avant, dret sobre la tèquina verda, fent vorera a S’Altra Banda. El port lluïa una calma estranya i el dia era gris, d’un gris perla que tot ho banyava. Sempre miràvem el cel del nord, d’on venien els vents més comuns i les sorpreses més amargues. Un falcó d’ales amples, immòbil, enmig del port s’aguantava.

La vila era un castell de colomars
fets de llistons de sol a les teulades.
Entre migdia i vespres, quan els malls
reposen vora vora de les pales
i les màquines dormen als tallers,
dels colomars les portes s’aixecaven,
i veies els coloms –quina alegria!–,
emprendre llur volada.

Aquest esplai superb, fet de cel blau,
quasi mai no durava;
car el falcó agressiu, que ho veia tot,
deixant son cau de S’Altra Banda,
passava el port, majestuós,
cap a la ciutat blanca;
i veies, aleshores, els coloms
cabussar, terra avall, en desbandada.

Entre els coloms porucs sempre hi havia
algun valent que al falcó feia cara…

Tres cops de corn donaven el senyal,
i tot déu, homes, dones i canalla,
sortien per finestres i balcons,
per terrats i teulades.
I quan el mal falcó feia les voltes
per damunt el colom, taqueta clara
lliscant pel blau cel,
jo quasi no alenava,
el cor se m’aturava dins el pit,
i, al moment de l’atac, a la vegada,
tustant tothom amb llaunes i perols,
i amb crits i amb siulos que esqueixaven l’aire,
s’armava un terratrèmol de soroll,
i el falcó s’espantava
deixant caure la presa dins l’espai…

Però, sovint, sovint, sorolls i crits
no valien de res, i, entre les arpes,
el mal falcó s’enduia el brau colom
cap als penyals de S’Altra Banda…
(El be i el mal. Gumersind Gomila. Els ocells morts, 1969.)

Pujàvem a les teulades. Ens enfilàvem sobre parets mitgeres, trepitjàvem cobertes de casetes de pati, trones que protegien les escales i agafats a canonades galvanitzades i pals de fusta encaixats a les façanes, arribàvem a la coberta més alta. De genolls sobre les teules àrabs, gatejàvem fins al carenal i allà, sobre el rost de llevant, estesos d’esquena mirant al cel, la ciutat desapareixia i semblàvem volar. Estirats en paral·lel, un vora l’altre, miràvem la facècia blava, controlant qualsevol pardal que passés sobre la nostra intensa mirada.

Ocell emigrador que vas i véns
i travesses la mar d’un cap a l’altre,
si veus, al mig del blau,
si veus una illa amb serenor d’estàtua,
no preguntis son nom als mariners,
que els noms no tenen importància.
Pensa només que aquell és el fossar
dels meus ocells d’infància.

Damunt de cada tomba un raig de sol,
i per corona eterna, la mar ampla…
Un raig de sol és un ocell de foc
que tot ho pren per branca.
(El fossar. Gumersind Gomila. Els ocells morts, 1969.)

La guerra, per a nosaltres un caramull de vivències contades, desgràcies i aventures, havia transformat la ciutat blanca en una realitat fosca que només ,anys més tard, entendríem plenament.