[L’illa al fosquet – L’art de perdre (1)]
Na Irene em mostra un llibre en francès, L’art de perdre, escrit per una al·lota descendent dels emigrants a Alger que van haver de tornar precipitadament a França l’any 1962, per mor de la independència d’Algèria. L’art de perdre, un títol genial, pens, però que tot d’una em provoca una certa tristesa i a la vegada curiositat, i també em posa en marxa els pensaments reflexius: realment, el fet de perdre es pot convertir en art?
Dins del petit autobús, que circula a tota pastilla per uns carrers increïbles d’Alger, camí del primer cementeri de menorquins que hem de visitar, resulta inevitable pensar en tota aquella gent que van partir de la nostra illa cercant una feina, un futur, un lloc per viure dignament; famílies que es van establir en aquestes terres caloroses i humides, els descendents de les quals, anys més tard, van haver de tornar a partir, llavors cap a un país diferent. L’art de perdre és una novel·la que parla de les conseqüències emocionals d’aquells fets, o això sembla, ja que na Irene encara el llegeix i no en coneix ni la trama ni el final. Jo no sé francès, no en vaig estudiar els anys en què era l’assignatura estrella a l’institut:
Irene, per favor, quan l’acabis, me’n podràs fer un resum?
Ja ho veurem. Contesta.
Camín pel cementeri de Kouba, tombes abandonades, làpides desencaixades, herbes pertot arreu, lletres gravades amb força sobre pedres grises que el temps va desdibuixant. Camín per un caminet amb panteons a banda i banda, volums d’arquitectura clàssica, algun d’un estil més modern, tots d’una elegància antiga, serena, aquelles arquitectures senzilles que el temps ha modelat i ha fet precioses. Camín per un passadís on quasi totes les inscripcions de tombes i casetes són de llinatges maonesos: Sintes, Camps, Calafat, Seguí, Buzutil. Camín per un cementeri d’Alger, però podria estar caminant pel cementeri de Maó.
Ici reposent Antoine Ségui Pere decedé le 30 août 1889 à l’age de 80 ans.
Què fan totes aquestes tombes en aquest cementeri tancat? Com s’ha pogut mantenir aquest tros d’Alger intacte després de les destruccions, expropiacions d’edificis i terrenys o de l’assalt a les tombes cristianes, després de la guerra d’independència? Aquest espai urbà, rodejat per un mur prou alt que el separa de la resta de la ciutat, terreny delimitat avui per arbres centenaris, envaït per un silenci antic, illa de soledat dins un país 95 % musulmà, ha arribat fins avui pel rebuig a la creu i, a la vegada, respecte a la mort que tenen els musulmans.
Aquests cementeris són les restes, pens, d’una part de la història de Menorca, tallada sobtadament l’any 1962. Quasi l’únic record que subsisteix, en aquestes terres africanes, dels menorquins d’Alger, dels maonesos. L’espai salvat per a la memòria, el lloc on queden les restes dels nostres avantpassats que van fer història a Alger. Una història poc coneguda, poc estudiada. Històries individuals no contades, moltes d’elles perdudes inevitablement en els confins del temps passat. Més de 8.000 fills de l’illa, primers perdedors, obligats a emigrar a partir de l’any 1835, per mor de la misèria, de la pobresa, de la fam, arribats a una terra d’esperança cercant feina i una oportunitat de viure millor que a la seva terra d’origen.
A totes les ciutats creades pels menorquins, o en aquelles on es van instal·lar, només hi queden els cementeris amb les làpides dels nostres llinatges donant nom a panteons i tombes. Arquitectures funeràries d’estils diversos. Una informació que sembla poc important, però que amb un bon estudi podria mostrar qui eren, què feien i quin nivell social havien assolit en cada un dels entorns on van progressar. Kouba, Rouiba, Aïn Taya, Fort de l’Eau, Birkhadem, Alger, etc., ciutats viscudes pels maonesos, on les seves petjades ja s’han desdibuixat, on es fa difícil trobar l’aire menorquí en les construccions o espais urbans. Petites ciutats (manco Alger) on només els cementeris mantenen indicis, proves que potser prest desapareixeran, esborrades dins l’aire tancat dels recintes de cop abandonats arran de la independència de l’antiga colònia francesa.
Marguerite Bénéjam épouse de Antoine Segui decédée le 30 janvier 1901.
M’he separat del grup i camín per un caminet secundari, apartat de la zona principal d’aquest recinte de Kouba. Aquí el passadís és de terra batuda, ben marró, i les tombes baixes, ben alineades, mantenen un color uniforme de pedra del lloc que el temps ha omplert de verdet. Imagín els menorquins al port de Maó, preparats per embarcar cap a Alger amb els seus fills petits, avis i concos, amb les seves pertinences, possiblement escasses, dins barques a la vela enfilant proa cap al sud. Eren perdedors? Eren homes i dones llançats a cercar una nova vida fora de casa seva, possiblement molt al seu pesar. Perdedors de primera, com tots els que han d’emigrar de les seves llars, perquè la terra no dona més de si. Menorquins perdedors que, açò no obstant, van saber crear nous espais per viure a llocs llunyans, on molts van progressar i edificar noves ciutats i ambients on tornar a ser feliços.
Camín i reflexion sobre ells. Intent imaginar les persones, pobrament vestides, amb el mínim a sobre, teles de llista amb la roba neta, quatre maletes amb poques pertinences, arribant a uns terrenys que havien de cultivar, a unes ciutats on s’havien de defensar amb feines artesanes, que dominaven prou bé, amb una gran tristesa a sobre per haver deixat els seus a una illa pobra i afamada. Van saber perdre? Quin remei, pens. No tenien altra sortida que partir, i això volia dir ser un perdedor en la lluita per viure a casa seva. Illencs obligats a participar en una competició no volguda, per sobreviure.
Ici repose Jean Segui decedé a Kouba le 9 juin 1920 à l’age de 64 ans.
Però la força i l’empenta per tirar avant els van fer progressar a poc a poc, van fer créixer les famílies, van escampar els llinatges, i els noms, per totes les zones al voltant d’Alger, també a la gran ciutat. Avis, fills, nets, renets, etc., tants van arribar a ser que no tenim notícia del volum de la població final que va partir cap a França, en la fatídica data de 1962.
Sí que sabem, en canvi, que les connexions Alger-Menorca van ser contínues fins ben entrat el segle XX. De fet, les barques que l’estiu partien cap a Alger sortien del port de Maó i amb poc més d’un dia ja eren al port africà. Visites a familiars, estades a casa d’amics ja ben instal·lats a les ciutats noves, transport d’aliments, intercanvi de bestiar, les conegudes someretes d’Alger, etc.
Torn al caminet principal del cementeri de Kouba. Ara em fix amb les voravies acabades de pintar de blanc, i els troncs dels arbres en filera, a banda i banda del carrer estret, també blancs fins a una certa alçada, com en alguns dels nostres cementeris. Es veu que quan s’anuncia l’arribada d’algun grup al cementeri, els responsables hi fan una rentada de cara, almanco al carrer principal. El grup surt per la gran porta, ara vigilada contínuament per un porter, i jo m’estic retardant. Quant de temps es mantindrà visible i identificable aquesta informació del pas dels maonesos pels pobles d’Alger? Qui analitzarà tots els fets dels qui van saber perdre Menorca per guanyar una nova vida lluny de l’illa? Qui fixarà la història dels nostres primers perdedors? La porta del cementeri de Kouba es tanca amb força, just després de la meva sortida. Ara, només es tornarà a obrir quan algun grup de francesos torni per estudiar els seus avantpassats.