[L’illa al fosquet]
Albert Camus a Sant Lluís, i 2
És diumenge i estic assegut a la darrera fila de la sala polivalent de Sant Lluís, esperant l’inici de les ponències del segon dia de les Trobades Mediterrànies Albert Camus. Es nota que és diumenge: una certa parsimònia domina el caminar del públic. Mentre les cent noranta-quatre butaques de capacitat del teatre es van omplint lentament, observ els moviments dels organitzadors, ben actius aquest matí. Ahir vam poder comprovar com funcionava una organització proporcionada a l’ocasió, amb una perfecta sintonia local-forana. Treballadors municipals, que ja coneixen perfectament la Sala, col·laborant amb personal expert en simposis, tots aprofitant les possibilitats d’un espai polivalent de petites dimensions, però adequat per a les activitats culturals de Sant Lluís. La Sala Albert Camus s’ha posat a prova en un esdeveniment poc usual, utilitzant al màxim tots els espais de l’edifici i aprofitant les dotacions tècniques i capacitats espacials, i el resultat sembla verificar que la caixa arquitectònica resulta ben acollidora per a aquests tipus d’actes.
La petita cabina de so i de visuals treu fum, però, per una vegada, el director tècnic no ha situat tota la centralització i control de l’esdeveniment en un lloc inadequat. I, mentre tothom va comentant les alegries intel·lectuals del primer dia i el privilegi de sentir les reflexions ben estructurades dels ponents, estem expectants davant la sorpresa que els estudiosos de Camus ens desvelaran avui. “L’elecció d’Ítaca” és el títol que guiarà les ponències d’aquesta segona jornada: “en un temps en què el Mediterrani presencia tantes tensions i drames (…), per ventura no és ja aquest el moment i el lloc adequats per respondre a la crida de Camus i mirar de trobar en la seva obra referències amb les quals puguem obrir el camí d’un esdevenidor apaivagat?”.
Pens en la brúixola moral, expressió que ahir va sortir en els debats, que defineix molt bé com les reflexions de Camus ens poden orientar encara avui, en la seva plena vigència contemporània. Una sensació estranya me domina i el cos respon al cervell amb un cert tremolor, en sentir la veu de Samar Yazbek. El seu relat de morts i desesperacions quotidianes, viscut en carn viva, davant la impotència de no poder fer res en el marc de una guerra oberta, es fa més creïble quan ella descobreix, in situ, les connexions i intercanvis deshonests dels països protagonistes: declaracions en contra de la guerra de Síria i, pel darrere, venda d’armes a Síria. “Vivim en el moment àlgid de la maldat” diu Samar, i ens posa davant els ulls, cada vegada més oberts, la realitat captada arran de terra, en el mateix lloc dels fets. Com podem quedar-nos aturats davant el que escoltam?: “L’absurd del que passa a Síria, l’exili, la pèrdua del lloc, de la llar, la mort pertot arreu, em porta a afirmar: Ítaca és un concepte perdut, caduc”. Pens com respondrà Manuel Vicent, escriptor que està callat, escoltant devora l’escriptora i periodista siriana. Quasi tots els ponents joves resulten ser els que viuen o han viscut en els països en guerra, o han nascut en els llocs dels conflictes. Parlen d’una manera diferent dels altres pensadors i aporten una sinceritat i descripció dels fets que fa aparèixer la ràbia davant els escenaris que expliquen. Diu Samar: “Els periodistes han d’estar de part de la veritat (Camus) i, per tant, estar vora les persones vulnerables, per transmetre el que realment passa sobre el territori, no el que transmeten els grans mitjans de comunicació”. Ella creu que el discurs de “La guerra de civilitzacions” desdibuixa la fatal realitat actual: desigualtat accelerada entre un món ric i un món pobre. “Les guerres són econòmiques”, afirma la periodista, que ha viscut en el seu país els conflictes sirians i les seves paradoxes. Unes afirmacions que constaten un camí, que ningú sap aturar, cap a un món perillosament desequilibrat.
Arriba el descans i un cert respir apareix davant del que escoltam en aquest segon dia de les Trobades. Hem gaudit d’una traducció simultània excel·lent i estic intrigat per veure com ho fan per traduir entre tants idiomes, l’àrab inclòs. No puc endevinar en quin lloc han ubicat els traductors dins l’edifici. El teatre no és gaire gran i la sala ocupa la major part de la planta baixa de l’edifici. Està clar que a la cabina de so i llum no hi ha espai per a ells i tampoc els puc visualitzar a l’entorn de l’escenari. Però, baixant per una de les dues escales que hi ha a banda i banda de la zona de l’escena, he pogut accedir al soterrani, a la part més privada del conjunt construït, i comprovar que, amb gran habilitat, han col·locat els cinc o sis traductors, juntament amb els aparells tècnics, dins dels dos camerinos grans que hi ha bé davall de l’escenari, pensats per a quan hi actuen grups de ball, de música o conjunts escolars. Estan feliços allà baix i fan contínues bromes a través dels miralls. Una pantalla a cada camerino els permet visionar els ponents que parlen des de l’escenari i poder oferir així una bona traducció. Està clar que la realitat final sempre supera la imaginació dels arquitectes, a l’hora de dissenyar qualsevol espai, i més un teatre: mai hauríem pensat que els camerinos serien utilitzats per fer traduccions simultànies.
Les taules rodones a tres, un format agradable de sentir i ben controlat pel que fa de moderador, van acollir intervencions de poetes i escriptors prou coneguts que van expressar les seves meditacions sobre l’obra de Camus i el Mediterrani amb algun intercanvi d’opinions, encara que no sempre hi va haver prou temps per sentir el que pensaven alguns d’ells. Van acabar les sessions del dia i vaig constatar que una cosa és llegir les notícies als diaris i una altra, ben diferent, sentir les narracions de viva veu, expressades per les persones que han viscut els conflictes o per les que hi han reflexionat i els han debatut.
Ja no hi ha Ítaca per als expulsats, per als fugitius, per als perseguits. No existeix el lloc on tornar, el territori en el qual pensar i que motiva el viatge de regrés. No tenim desig del viatge de tornada perquè res no ens estira ni justifica el retorn. “Ja no hi ha Ítaques a la Mediterrània”, va apuntar un dels ponents.
El tercer i darrer dia es va dedicar als artistes que van meditar sobre Camus i la seva obra, sota el lema “Sol creador”. Expressió que trob ben afortunada i que té l’origen en una dedicatòria que va escriure Camus al seu gran amic, el poeta francès René Char:
“En el breu dia que li és donat,
escalfa i il·lumina,
sense desviar-se de la seva trajectòria mortal.
Sembrat pel vent,
segat pel vent,
llavor efímera i, malgrat tot,
sol creador,
així és l’home, a través dels segles,
orgullós de viure un sol instant.”
Cineastes, poetes, escriptors que van reflexionar sobre com des de la literatura i l’art es pot trobar la força necessària perquè l’home no defallesqui. Camus segueix il·luminant el Mare Nostrum amb el seu pensament: “L’artista ha d’estar amb els que pateixen la història, no amb els que la fan”.
La sala 2 de la segona planta va ajuntar tots els participants en una reunió final de comiat. L’espai més elevat de l’edifici, que habitualment acull funcions polivalents, s’havia transformat en un lloc amb dos ambients diferenciats, un per poder prendre cafè en els descansos i l’altre perquè els ponents poguessin preparar les seves presentacions o establir contactes entre ells. La terrassa va resultar un lloc molt utilitzat. Les vistes sobre les cobertes de les cases de Sant Lluís i el campanar de l’església bé davant aportaven un relax entre sessions.
Deixava enrere el Cós i l’aire havia canviat a migjorn. Ara m’empenyia cap al nord i el sol, allà dalt, enviava la seva calor amb força. Havia escoltat lectures actuals i opinions crítiques sobre l’obra d’Albert Camus que havien estat una sotragada per al cervell. Conceptes que feien pensar, que provocaven vibracions en el meu raciocini tan lineal i tranquil de cada dia. Calia seguir llegint Camus; les seves reflexions, els seus pensaments, les seves meditacions, encara avui, segueixen essent balises salvadores enmig de la mar, malgrat que ja no hi hagi Ítaques a on tornar.