[L’illa al fosquet]
Residència Sanitària 1
Vam entrar a l’hospital per la porta d’urgències. Eren les vuit del matí d’un dimarts de juliol amb el cel blau i net, contra el qual es retallava la silueta del vell edifici. Érem cinc professionals, tres experts en medecina, electricitat i estructures, i dos arquitectes. La nostra missió no era oficial, anàvem a mirar, a observar la realitat constructiva de l’edifici actual, abandonat al seu destí incert. Entràvem al Verge del Toro per constatar si tot allò que els polítics, i alguns opinants, havien manifestat els darrers mesos, als diaris i de viva veu, sobre la salut de l’edifici era cert, o si eren manifestacions interessades per accelerar l’enderroc d’una arquitectura oblidada, de gran valor patrimonial i emocional, i important senya d’identitat urbana de Maó. Entràvem a l’hospital per comprovar si els tècnics que, suposadament, els havien assessorat havien vist, amb els seus propis ulls, l’estat real del vell hospital.
La nit anterior m’havia passejat per Internet. Les notícies sobre les estranyes aparicions ocorregudes la nit de l’1 de novembre del 2007, pocs mesos després del trasllat de tot allò que era aprofitable al nou hospital Mateu Orfila, ocupaven la majoria de les dues primeres pàgines del Google. La imatge de la dona amb camisa de dormir blanca i cabells llargs, descrita pels guàrdies civils, m’havia quedat gravada al cervell. Com si en la mudança precipitada, realitzada en temps rècord, s’haguessin oblidat de traslladar també el fantasma de l’hospital.
La Residència Sanitària de Maó va ser un dels primers edificis projectats pel Plan de Instalaciones Sanitarias del Seguro Obligatorio de Enfermedad de l’any 1945. L’Institut Nacional de Previsió va nomenar un comitè amb l’objectiu d’executar per tot Espanya 86 residències de 500 a 100 llits, 145 ambulatoris complets i 110 ambulatoris reduïts, a realitzar en dues etapes. Les residències es farien a les capitals de província i els ambulatoris als pobles i centres rurals. Maó va lluitar per tenir una residència sanitària, malgrat no ser capital de província, pel fet de ser illa menor i intentar estalviar el màxim de trasllats a l’illa gran. Lluita eterna aquesta, que hem practicat en el passat i que sempre ens acompanyarà en la nostra història d’illa petita en un arxipèlag dominat per Mallorca.
D’altra banda, és interessant saber el perquè de dir-ne residències en lloc d’hospitals, d’aquests equipaments sanitaris realitzats en aquell moment històric. Ho explica prou bé el llibre Arquitectura para la Sanidad Pública en España, 1942-1977, d’Alberto Pieltáin, al qual anirem seguint al llarg d’aquest escrit: “Para denominar a sus instalaciones sanitarias los próceres del Plan descartaron los términos ‘hospital’ y ‘dispensario’ utilizados por Quintana en su informe, pues tanto uno como el otro se habían asociado siempre a estructuras de la Beneficencia poco eficaces en curaciones. En vez de utilizar esos términos comunes eligieron otros que aludían al régimen ambulatorio o al de ingreso de beneficiarios en las instituciones, según fueran éstas abiertas o cerradas. Así nacieron los ‘ambulatorios’ y ‘residencias’ del Seguro Obrero de Enfermedad.”
La porta no s’obria. No hi havia manera de girar la clau dins del bombí de la tancadura i les bromes van aparèixer espontàniament, els fantasmes començaven a actuar i les ganes d’entrar a un “hospital encantat” pujaven la tensió ambiental. Realment, érem un equip ben especial.
La inspecció a la totalitat de la planta soterrani, d’uns 2.000 m2, va durar bastant de temps. En ser els primers espais que observàvem, ho vam fer en detall, sobretot mirant l’estat dels pilars i dels murs que estiguessin a la vista. Ens ficàvem per totes les habitacions i miràvem l’ambient de deixadesa, tal qual el que queda en una casa quan els que l’habitaven havien partit oblidant, allà tirat pertot arreu, tot allò que no volien o necessitaven. No obstant això, els soterranis del Verge del Toro són especials: tenen finestres en tot el seu contorn i, a més a més, uns patis centrals que il·luminen les dependències que no donen al carrer. La llum natural entra pertot, encara que finestres i portes estan bloquejades.
Malgrat aquell desordre, que de fet esperàvem, la sensació va ser positiva. Fent abstracció de la realitat visual i la confusió evident de mobles i trastos, l’esperit de l’edifici seguia allà intacte. Com a arquitectes i tècnics especialistes en el món de la construcció, hem entrat a molts d’edificis abandonats, construccions en ruïnes, cases esbordellades, però els nostres ulls no es despisten amb allò immediat, peces desordenades d’un contingut que no ens interessa, caos estàtic que sol poblar els espais deixats al seu destí, sinó que dirigim les nostres mirades cap al continent, cap als elements que són essencials per a l’estabilitat constructiva de l’espai inspeccionat. Els soterranis del Verge del Toro se’ns van aparèixer com un lloc amb un gran bordell de mobles i cables, però en absolut en ruïnes.
A final de l’any 1945, la direcció de l’INP va encarregar als caps d’arquitectura, d’enginyeria i de medicina, un viatge als Estats Units per tal d’analitzar els principals hospitals d’aquell país. Les conclusions van tenir una gran incidència en la concepció de les residències i ambulatoris que es farien després a Espanya. Així és com el març de l’any 1946, la Caja Nacional del Seguro convoca un concurs lliure entre arquitectes espanyols per a la redacció d’avantprojectes de residència sanitària de 500 i 100 llits i d’un ambulatori complet. Diu Alberto Pieltáin: “En las bases del concurso se establecían unas superficies de terreno teórico para cada tipo, se aportaban los programas de necesidades, aunque a titulo orientativo, y se determinaba el tipo de edificio ‘monobloque’ para los tres proyectos en concurso.” Els treballs van ser exposats al Círculo de Bellas Artes entre el 14 i el 25 de novembre de 1946. Els arquitectes guanyadors van ser fitxats per l’INP i van començar a projectar les residències i ambulatoris de la Seguretat Social sobre las bases del concurs i amb les consignes estilístiques de la postguerra.
Tots els arquitectes participants en la redacció de projectes del pla sanitari van assimilar com a bons els esquemes coneguts com “tipus avió” fent referència a la forma de la planta de les residències. Es va adoptar l’esquema d’organització horitzontal originari d’Amèrica, però es va desestimar l’estètica art déco que li era ben pròpia i es va acceptar un classicisme simplificat, habitual als projectes de l’arquitectura madrilenya dels anys trenta. A la postguerra, l’estètica dominant va ser el tradicionalisme com a reacció als aires moderns que el temps de la República havia propiciat. Aquesta reacció conservadora era la resposta a un text reflexiu que corria en aquells anys per Madrid: “El problema de mayor envergadura que el Nuevo Estado nos plantea a los arquitectos españoles, es la necesidad de encontrar una plástica digna de exponer los ideales patrios con majestuosa severidad y estática grandeza”. L’única via oficial possible per als arquitectes espanyols d’aquells anys va ser practicar l’estètica tradicional o clàssica.
El pla nacional d’instal·lacions sanitàries preveia dues etapes i la primera ja estava en marxa l’any 1948. Joan Victory, alcalde de Maó, havia firmat l’escriptura de donació gratuïta, davant el notari Juan Flaquer, dels terrenys del parc de Bellavista per fer-hi una residència sanitària. Era el maig del 1948.
Mentre pujàvem per l’escala de marbre blanc cap a la planta baixa, al voltant de l’ascensor, protegit per unes reixes ben originals, per seguir inspeccionant l’estructura de l’hospital, vaig reflexionar sobre quins fantasmes devien tenir al cap els que manifestaven que la solució al futur de l’edifici era l’enderroc, quan deien: “perquè és un edifici ruïnós”, o “al estar sus estructures obsoletas”, o “porque las patologías existen y parecen graves” etc., sense tenir cap informe tècnic, sense haver entrat a mirar, sense tenir ni idea de quin era l’estat constructiu del Verge del Toro.