Els pobles dibuixats i els de l’interior

Quarters des Castell. Fotografia de Toni Vidal

[L’illa al fosquet – Menorca Guia d’arquitectura, 3]

A final de l’any 1995, vaig acabar un treball d’investigació comparat sobre els tres pobles satèl·lits de Maó, es Castell, Sant Lluís i Sant Climent. Es tractava de saber com havien estat dissenyats i esbrinar si l’arquitectura que es feia a cada poble sortia de la mateixa concepció o es podien determinar trets ben diferents entre ells. Malgrat totes les troballes, el més important va ser descobrir que els tres pobles havien estat dissenyats prèviament, dibuixats en plànols, tot al contrari dels altres pobles i ciutats de l’illa, inclosos Maó i Ciutadella, que havien crescut al seu aire fins ben entrat el segle XX. D’aquí el nom de “Els pobles dibuixats”, que vaig adoptar com a títol del capítol següent de la guia, en el meu camí de repàs de l’arquitectura illenca, en direcció a Ciutadella.

És bastant evident, i a la vegada decebedor pel seu precipitat enderroc, que el gran castell de Sant Felip va ser una peça militar clau cap al 1756, quan va assolir la major extensió juntament amb les fortificacions secundàries, no només com a defensa illenca, sinó com a exemple de castell militar reconegut a tot el Mediterrani. Però si el castell destruït és l’inici del poble i el motiu de la seva denominació, la gran plaça d’armes, amb els quarters de l’Esplanada, representa l’exemple arquitectònic més important des Castell. Però no tot són exemples antics, es Castell també té un bon exemple d’arquitectura moderna amb la casa Francès, un edifici ubicat al Fonduco i construït l’any 1977 pels magnífics arquitectes Pep Bonet i Cristian Cirici, membres de l’antic Estudi PER. Un edifici difícil de visitar i que mostra com la bona arquitectura pot ser senzilla i integradora en un determinat entorn.

L’església de Sant Lluís va ser l’edifici origen de l’establiment francès del poble i mostra una sèrie de característiques que l’atraquen als principis que Palladio va establir l’any 1570 per fer un edifici religiós, posats de moda, altre cop, en l’arquitectura anglesa de principi del segle XVIII. D’altra banda, el poble de Sant Lluís també el podem identificar pels tres coneguts molins, que per sort han arribat fins avui. El molí de Dalt va ser restaurat fa uns anys i avui mostra la seva interessant maquinària, a part de poder apreciar la seva simple arquitectura. I també Femenias va construir-hi, a certa distància del nucli urbà, el casat des Camp Sarc, un exemple d’arquitectura rural culta, on Femenias posa en pràctica determinades solucions volumètriques i nous detalls d’ornamentació. Finalment, a la urbanització de s’Algar, del terme municipal de Sant Lluís, la casa Audi-Mercadal, casa de vacances de l’arquitecte Pedro Luis Mercadal, construïda l’any 1969, representa un dels pocs edificis de qualitat realitzats entre el 1955 i el 1975, que avui encara podem apreciar.

De la zona de Sant Climent, crec que un edifici valuós i que està en franca decadència és el casat de Sargossam. Quan els comerciants de Maó, que havien fet fortuna amb el transport marítim des del port de la ciutat, van invertir els seus guanys construint cases al camp, la zona de Sant Climent va ser una de les escollides per la seva bona orientació. Allà van aparèixer una sèrie de casats, entre els quals el que comentam és el més antic i original.

Dins aquest territori al voltant del terme de Maó, s’ha construït molt en els darrers anys, sobretot a Sant Lluís, que és el terme que té la costa més atractiva mirant cap al sud. Per a aquesta nova edició de la guia, he triat la casa ses Alzines, de l’arquitecte Xavier Mantolán, acabada de construir l’any 2012 a Son Ganxo. L’autor ha demostrat ser un arquitecte especialment dedicat a crear habitatges unifamiliars amb una concepció moderna, que aporten noves idees tant d’organització funcional interior com de propostes estètiques locals, simples i contundents, impregnades dels corrents internacionals del moment. L’altra nova incorporació dins aquest capítol de la guia sobre “Els pobles dibuixats” és la nova Sala Polivalent Albert Camus, finalitzada l’any 2015, al centre del poble i amb una vocació de donar continuïtat a la tradició d’equipaments urbans amb personalitat pròpia que aportin arquitectures actuals, enfora de la repetició caduca de models estètics passats i amb la voluntat de fer possible construir noves idees arquitectòniques lligades al segle XXI.

Organitzats els nuclis urbans de Maó i el seu entorn, la resta de pobles de l’illa no presentaven gaire mostres d’arquitectura que poguessin ser diferents de les que havia localitzat a Maó i Ciutadella. Així va ser com vaig decidir ajuntar-los tots en un únic capítol, que vaig anomenar “Els pobles de l’interior”. L’historiador Miquel Àngel Casasnovas havia estudiat l’origen i evolució des Mercadal, Ferreries i Alaior i li vaig demanar que fes una introducció històrica resumida de cada un. Casasnovas és molt eficient i no només ho va fer dels tres pobles més importants, situats a l’eix transversal de l’illa, sinó que també va explicar la petita història de Fornells i es Migjorn Gran, i també de Sant Joan de Carbonell, que, com sabeu, va ser un poble que va arribar a tenir més de trenta cases habitades a final del segle XVIII, però, envoltat per un misteri encara per aclarir, va decaure ràpidament a principi del segle XIX i va desaparèixer pràcticament del tot cap al final de l’any 1885.

En aquell moment, l’any 1995, se’m va fer difícil trobar, en els pobles més petits, algun edifici per incloure en la guia i que fos aconsellable de visitar. Com que volia que almanco un edifici de cada poble fos present en la selecció, vaig decidir que totes les esglésies antigues de Menorca estarien en la guia. I la primera i més important, fora de Maó i Ciutadella, és Santa Eulàlia d’Alaior, un edifici imponent i de grans dimensions per la mida que devia tenir el poble en el moment de la seva creació. Santa Eulàlia és especialment apreciada com a fita arquitectònica del poble en les mirades al paisatge urbà des de molts indrets al voltant d’Alaior. Potser Can Salort és el casat urbà més bell del centre del poble, amb una arquitectura urbana que ajuda a definir l’ambient del carrer i mostra com el flux emprenedor d’Alaior ja existia al segle XVIII.

Des Mercadal voldria mostrar dos exemples ben diferents d’arquitectura de qualitat. L’aljub i la casa Montoto. El primer és un element urbà construït com a gran depòsit d’aigua potable per al poble i que resulta espectacular tant per les dimensions com pels elements constructius utilitzats el 1733. La casa Montoto és una construcció moderna acabada l’any 1978 pels arquitectes illencs Miquel Barca i Borja Carreras en un paratge ben excepcional. Situada a la part alta d’una elevació enmig d’un bosc, ens mostra com l’arquitectura de cada moment pot oferir solucions integrades i noves, també dins el paisatge rural de Menorca.

Aljub des Mercadal. Fotografia de Toni Vidal

Dins el conjunt de la Menorca interior he decidit incorporar en aquesta nova edició de la Guia d’arquitectura dos exemples nous, un de públic i un de privat, que m’han semblat interessants, no només per la seva qualitat estètica final, sinó també pel gran esforç dels autors per fer bona arquitectura per a l’illa. La casa Sòria, finalitzada l’any 2015 i de la qual és autor i propietari l’arquitecte català Enric Sòria, situada just a la sortida des Migjorn cap a Ferreries, és un exercici compositiu diferent dels habituals que feim a l’illa. Desgrana la casa en un conjunt de petits volums encadenats que eviten l’aparició d’un de gran, i mostra un encert en la implantació dins la parcel·la, aprofitant les vistes del camp immediat. L’Auditori de Ferreries, en canvi, és totalment diferent quant a la seva presència potent i sense concessions. No en va és un equipament que fa ciutat i vol fer-se present des de la mateixa arribada al poble.