[L’illa al fosquet]
Residència Sanitària 2
Pujant l’escala vaig recordar quan, acabada d’inaugurar la Residència Sanitària, havia utilitzat l’ascensor, per primera vegada en la meva vida, per anar a no sé quina planta, on el doctor Mir m’extrauria les amígdales. Ara, seixanta anys després, seguíem caminant per les dependències buides del Verge del Toro. El vestíbul de l’entrada estava pràcticament intacte, amb aquell aire d’espai contingut, d’aire ple dels anhels dels milers de persones que havien esperat allà assegudes, amb el taulell de recepció a la dreta, les dobles portes amb braçols, les rajoles de marbre negra amb franges blanques i els sostres amb cornises de guix formant adornaments clàssics, sota un fals sostre posterior de plaques de cartó guix prefabricades, que me recorden alguns salons madrilenys dels anys cinquanta. Els arquitectes no podem aturar d’expressar com veim els espais presents traslladats a un dels seus futurs possibles i ja ens imaginàvem com podia quedar l’entrada amb un nou ús de l’edifici, sigui un sociosanitari, sense dubte el més adequat, sigui un altre qualsevol dels que es podrien adaptar perfectament en un edifici que té una distribució de plantes ben racional.
Vam anar a les antigues oficines, als despatxos, a la capella, espai que de petits trobàvem misteriós, que presideix i culmina l’eix nord-sud de la planta baixa. A l’ala nord, vam mirar a través de les finestres el port allà baix. Una planta baixa en forma de “H”, que permet ventilar tots els seus departaments a l’exterior i que té uns 1.700 m2 de superfície. Vistos els espais, els pilars que estaven descoberts, els murs exteriors, els comentaris de l’equip referits a com podien dir que l’edifici estava ruïnós eren continus, si el que vèiem no mostrava ni un símptoma de fatiga, més enllà del bordell que sovint espanta els aliens a la construcció. Com dèiem abans els arquitectes, en els nostres informes d’inspecció ocular d’edificis, “…salvo vicios ocultos…” l’estructura de la planta baixa, a simple vista, també estava prou bé.
L’arquitecte bilbaí que va redactar el projecte i va dirigir les obres es deia Martín José Marcide i va ser un dels sis arquitectes que van formar el nucli dur de redacció de projectes en el Pla nacional d’instal·lacions sanitàries. A part de la residència de Maó, va dissenyar les d’Almeria, Bilbao, Burgos, la Corunya, Palma, Santiago, Valladolid, Vigo i Zamora. Totes subtilment diferents, tant en la planta com en les façanes, malgrat seguir unes pautes similars de distribució dels espais establertes en el programa sanitari. Com ja s’ha dit, la forma dels edificis en planta seguia el tipus planta d’avió, de la qual la de Maó és un exemple perfecte. A l’exterior tenien un aire monumental basat en l’estètica clàssica i adaptant els enfronts a algun dels elements constructius de cada lloc. A Maó, es va utilitzar marès per a l’acabament dels enfronts i coberta de teules àrabs.
Quasi tots els solars que els ajuntaments van cedir per construir les residències sanitàries del franquisme estaven una mica separats dels nuclis urbans, però no gaire, en llocs airejats i, en principi, més saludables. Hi havia encara una certa influència dels temps difícils de l’epidèmia de tuberculosi, que des de principi de segle XX havia envaït Espanya i que va obligar a construir dispensaris antituberculosos per tota la geografia peninsular. La idea que els nous edificis havien d’estar en llocs alterosos i solitaris dominava l’elecció dels emplaçaments. A Maó, la zona dita de “El Árbol” complia perfectament les consideracions sol·licitades per ser el lloc ideal per construir-hi la residència sanitària. La tramuntana hi estaria sempre present.
Marcide i tots els arquitectes del grup dur es van proposar adaptar els nous edificis sanitaris a les característiques estètiques de cada lloc. Seguint el llibre d’Alberto Pieltáin: “Los arquitectos de las residencias sanitarias trabajaron con cierta intención monumental cuando proyectaron las residencias, y también se impusieron una búsqueda anacrónica del ‘estilo arquitectónico que se adaptara mejor al carácter de la ciudad’, como hicieron otros arquitectos al servicio del PNA y de los organismos oficiales en la posguerra. Pero los argumentos de idoneidad local quedaron siempre sin concretar, mientras que lo monumental aprovechaba el gran volumen que tenían los hospitales comparado con los edificios de las ciudades. El carácter se limitó en general a imitar los acabados de los estilos tradicionales, a falta de otras consideraciones de arquitectura.”
Seguíem pujant l’escala d’escalons de marbre blanc, delimitades de l’ascensor per reixes de ferro ben treballades, cap a les plantes altes. Vam passejar per la primera (1.000 m2), vam guaitar a la segona (1.000 m2), vam comprovar la llum natural que entrava a tots els espais de la tercera (1.000 m2). El qui més sabia de l’edifici del nostre petit equip explicava, en arribar a la quarta planta (1.000 m2), com van ser els darrers dies just abans de deixar el vell hospital: corregudes, trasllats a corre-cuita, anades i tornades per recollir materials i petits utensilis que el Mateu Orfila no tenia, etc. La planta cinquena es redueix sensiblement de superfície (750 m2) per ajudar a completar un joc volumètric ben compost.
Però l’aspecte de l’estructura en aquestes plantes no semblava advertir cap desfeta que ajudés a dir que l’hospital estava ruïnós. Algú va comentar l’existència d’un informe administratiu, realitzat l’any 2013, que en una sola retxa, sense cap justificació, venia a anunciar que l’estructura era deficient. Aquesta afirmació es basava en un altre informe tècnic de meitat dels anys vuitanta, que s’havia perdut, i per tant no es coneixia el que deia en detall. La informació havia anat passant de boca en boca, com les tradicions orals, i havia arribat al redactor del típic informe que sol demanar un director general quan acaba de ser nomenat per al càrrec. Segons aquestes informacions orals, a principi dels anys vuitanta l’hospital no aguantava les càrregues. El més curiós és que va passar vint-i-cinc anys, fins al 2007, aguantant les càrregues i amb una activitat que, any rere any, anava a més. D’altra banda, hem de pensar que des del 2000, o potser abans, ja es parlava del nou hospital i, consegüentment, l’Ib-Salut, responsable de l’edifici, ja no invertia gaire en la vella residència, només l’imprescindible per mantenir-la. Conclusió: set o vuit anys abans del trasllat, més nou anys que ja han passat des de la inauguració del Mateu Orfila, donen un resultat de més de setze anys sense que l’Administració hagi invertit ni un duro en el vell edifici. L’estructura, el potent continent que el suporta, pot aguantar perfectament; ara, les instal·lacions, evidentment, s’hauran de posar al dia.
El dia 8 de setembre de l’any 1948 se’n va posar la primera pedra i a final de l’any 1955 van acabar les obres. El maig del 1960 va ser inaugurada oficialment pel General Franco en l’única visita que va fer a l’illa. L’ocupació de la Residència va ser lenta i, en un principi, sobrava molt d’espai, que no va ser ocupat del tot fins iniciats els anys setanta. L’any 1998 es va publicar el llibre Hospital Verge del Toro, 50 anys d’història, que recull informacions i vivències dels qui van treballar en la primera etapa de l’hospital, prologat per Jaume Matas, president de la Comunitat; Arturo Bagur, batle de Maó, i Alberto Núñez Feijoo, en aquell moment president executiu de l’INSALUD, entre d’altres.
Vam arribar a la darrera planta (180 m2) i vam poder mirar les cobertes i els forjats que la sustenten. Res d’estrany, més enllà del sistema constructiu utilitzat, a base de biguetes de formigó i cassetons fets in situ, tal com era ben comú en aquell temps. També vam poder observar el sistema emprat per fer els murs de façana amb una cambra d’aire entre el folro exterior, que protegeix l’estructura de pilars i jàsseres de formigó armat de les inclemències, i la paret interior, que conforma els espais sanitaris. Feia unes quantes hores que érem per allà dins i vam anar a discutir el que havíem vist al cafè de bé davant. Asseguts a la tauleta sobre la voravia i mirant el Verge del Toro, estàvem d’acord: l’edifici no estava ruïnós, la sunya no deixava veure l’essència. Ara començava una altra discussió: s’havia d’enderrocar l’hospital, simplement perquè, per algunes persones, era lleig i massa gran?