[L’illa al fosquet]
Vaig davallar al torrent per una escala vora un taller on feien finestres i portes d’alumini de colors. Vuit o nou escalons me van introduir a l’interior d’un element urbà que marca fortament la identitat del poble. Un element urbà llarg, ondulant i sec la major part de l’any. Una torrentera que quan plou ajuda que la pluja arribi a la mar. Vaig baixar al torrent i vaig començar a caminar-hi pel bell mig, sobre un fons de formigó vell amb verdet a la part sense sol. Vaig caminar cap al sud, contracorrent, malgrat que no hi havia ni un rajolí d’aigua en aquesta tardor seca i calenta. Aigua neta, vull dir, ja que l’aigua bruta la sentia com corria per sota dels peus. De tant en tant, un registre de fosa era el testimoni de la direcció de la canonada general de sanejament del poble, que passava precisament per davall d’on caminava. Era curiós anar avançant sobre un paviment dos metres més avall del carrer de vorera i tenir-ne una perspectiva diferent, una mirada des de baix, una vista mirant cap amunt a la gent, encara que no hi havia ni una ànima en aquell mig matí d’un dimecres solejat i tranquil. No calia anar ràpid, passejava amb pas lent observant les parets dels horts i casetes de final de pati que donaven a una de les bandes del torrent, mentre que a l’altra, una barana de marès sempre ben blanca, arrodonida, més aviat baixa, me separava del carrer de Tramuntana. Llavors vaig pensar en Michael Stone, el protagonista d’Anomalisa, la pel·lícula que havia vist la nit anterior al cineclub.
Michael és un motivador personal, un guru de l’atenció al client, un escriptor de llibres d’autoajuda. Un home d’entre cinquanta i seixanta anys que viatja a Cincinnati per assistir a una convenció on explicarà les seves teories. Però ara, justament, està en plena crisi existencial i quan més ajuda les persones més monòtona i avorrida es torna la seva vida. Al seu cap, totes les veus li semblen la mateixa veu, perfectament explicat al film amb el fet d’escoltar una veu única sortint de les boques d’homes i dones diferents. Arriba a l’aeroport, després a l’hotel i ja és de nit. Els directors del film ens mostren la monotonia d’una nit solitària a l’hotel, tal com qualsevol de nosaltres l’ha poguda viure: entrar sol a l’habitació, maleta sobre el llit, mirar per la finestra, inspeccionar el bany, obrir el minibar, potser demanar alguna cosa per menjar o posar en marxa la tele per no estar tan tot sol. Per Michael tot és gris, monòton, trist i avorrit. Truca a la seva dona sense cap alegria, saluda el seu fill petit, que només li demana què li durà de tornada, i escoltam la seva veu interior que reflexiona sobre l’existència buida que porta.
Caminant pel fons del torrent podia veure, de prop, les textures de la pedra mare que aquí i allà sobresortia, lloses inclinades de pissarra marró, restes tallades de pedra del Toro en el seu lloc natural, i observar, també, els murs de pedra seca sobre els quals s’alçaven les parets blanques dels horts. Vaig passar per sota del pont del carrer de Baix, dues voltes ben altes i esveltes coronades amb barana antiga de marès, tallada a la part del carrer de Tramuntana per facilitar la visibilitat dels cotxes que en surten, i vaig seguir a pas lent mirant la forma sinuosa del torrent com si fos una serp verda.
Cap al pont del carrer de ses Carnisseries, que també està format amb doble volta de canó, el torrent s’estreny i es fa més alt, però aquesta secció no dura gaire, prest torna a una amplada considerable. Vaig arribar fins al pont del carrer de Ciutadella. Un arc allargat, fet de pedra viva i amb les parets del voltant aplacades, mostra l’època més moderna de la seva construcció. Aleshores me vaig aturar. Aquí començava la meva feina. Havia de comprovar el temps que podria estar un fillet caminant a peu des d’aquest punt fins al futur pont que un dia es construirà més avall de les pistes de pàdel, per entrar a la nova escola des Mercadal. Un camí de futur, arran de torrent, acompanyant-ne el traçat, ara per una banda, ara per l’altra, que actualment no té continuïtat, però que en la proposta que hem estudiat, per encàrrec de l’Ajuntament, s’entreveu com una opció segura, agradable i ràpida per arribar a l’escola des de qualsevol part del poble.
Michael Stone és un home normal en una situació habitual. Fumador insistent, reflexiona constantment sobre la buidor de la seva vida en l’edat madura i intenta desplegar accions que el facin sentir més jove: truca a una antiga parella i queda amb ella en un bar, una trobada fatal de retrets; intenta una cita amb una prostituta que no li aporta res; finalment, al mateix hotel, escolta una veu d’una dona, Lisa, que li sona diferent. És una anomalia. Una dona més jove que ell, potser una mica tímida i no gaire guapa, però que manté una actitud alegre davant la vida, i que se sent atreta pel conferenciant que és Michael i, sobretot, per l’interès que ell sent per ella. Aquella nit, després d’un sopar a l’hotel, tenen un afer i al matí sembla que la vida és diferent.
Michael fa la seva conferència, però s’embussa i el gran moment de la presentació de les seves teories s’esvaeix per la seva incapacitat d’articular un discurs que ja no té gens clar. L’amor de veritat comença a morir en el mateix moment en què es manifesta. Està com a perdut. Potser tot li sembla una repetició de coses ja viscudes. La vida és com un riu, o un torrent, on veus l’aigua que corre, sense ser conscient que aquella aigua ja no tornarà a passar pel mateix lloc, i tot allò que has deixat passar ja no ho pots recuperar.
En aquell moment vaig posar el rellotge a zero i vaig iniciar un caminar lleuger i alegre refent la part del torrent que acabava de recórrer. Ara anava a favor de corrent, caminant cap al nord amb els horts a la dreta i el carrer a l’esquerra, malgrat seguir ben seca la torrentera. Només el soroll del líquid subterrani m’ajudava a imaginar l’aigua de pluja avançant tumultuosa cap a la mar, en els dies de les grans tempestes. Cronometrant les meves peuades, vaig arribar al pont del carrer que no té nom. Allà vaig haver de baixar el cap. L’alçada sota el pont modern és més baixa que als antics. Ara els ponts són més baixos i estan ben calculats, diuen els enginyers. El torrent des Mercadal està ben estudiat, diuen ells. El màxim de capacitat en alçada a què es pot arribar, en funció de les estadístiques de pluges i de la secció que té, és 1,25 metres. A aquesta alçada s’hi afegeix 0,50 metres de marge de seguretat, i a partir d’1,75 metres ja no hi ha cap por que el nivell d’aigua el pugui superar, comenten els enginyers.
Vaig continuar caminant més enllà del parc de la petanca i ara tenia els alts i bells arbres del camp de futbol a la dreta i patis de cases i horts a l’esquerra, fins que vaig arribar en el dret de les pistes de pàdel, just per baix de les de tennis, i no vaig poder seguir més. El torrent s’acabava, bé, el torrent delimitat, perquè a partir d’aquí l’aigua corre al seu plaer, delimitada només per murs de pedra seca baixos i amb vegetació, i quan plou amb intensitat s’escampa per les voreres i inunda les tanques del voltant. Vaig comptar uns minuts més fins a arribar al pont imaginari de la futura escola i vaig comprovar que no havia tardat més de deu minuts per fer un camí de 690 metres de llarg.
En Michael, en la seva crisi de maduresa, no veia que la vida és com un torrent on les coses passen: el temps és limitat, i ens oblidam d’aquest fet. Com l’aigua de les tempestes d’hivern, quan corre pel torrent des Mercadal, aigua de color de terra que els mercadalencs veuen passar per dins del seu poble cap a la mar del nord. El torrent sinuós, que s’amaga i torna a sortir més avall, estructura urbana d’una gran bellesa, element que condueix el temps, l’hem pensat ara com a suport d’un traçat de futur per als infants. Un nou camí que els portarà a una nova escola.