[Entorn de la ciutat]
Una bella simfonia d’esquitxos i aigua remoguda romp el silenci de la mar plana. La pauta és clau per a l’avançament. D’esquena a la proa, els rems entren dins de l’aigua a la vegada i la tèquina avança lleugera. Les mirades es troben dins d’una mena de somni, sota un sol alt que envia una calor daurada. Bellumes de colors inunden els ulls i les figures es fonen mentre els pensaments s’esvaïxen en el temps. El dolor la feia estar inquieta. Mig adormida, estirada al llit, en aquella hora imprecisa de la nit més negra, entre les tres i les quatre de la matinada, quan sembla que la vida s’ha de fondre només amb un buf, es removia intranquil·la com un borinot sota els llençols de color de pruna madura. Ell la va sentir gemegar. Una mica inconscient, adormiscat, es va girar per envoltar-la de costat, com sempre ho feia, recolzat sobre la banda dreta del seu cos jove, i passant-li la mà esquerra per sota del braç suau i lleuger, deixant que tot el palmell tapés el seu ventre tebi, va intentar reduir el mal a la panxa.
La costa Llarga era la més dolça de la ciutat per arribar a baixamar. Era suau perquè era llarga. Tot deixats el mirador sobre el port, bé davant l’antic quarter de la Guàrdia Civil, i la costa de la Consigna, només per a vianants encara que ben empinada i que portava directament als molls de càrrega, la costa Llarga, amb un desenvolupament vistós i continu, per a vianants i per a carros, et conduïa lànguidament al moll d’en Reynés. La baixada era lenta, perquè mirar el port es convertia en un objectiu inevitable, pura atracció ineludible. La barana de pedres de marès, emblancada, era prou alta i acabava arrodonida, la qual cosa permetia recolzar els braços i anar fent aturades per contemplar l’espectacle dels moviments de tot tipus que feien del port un ésser ple de vida. Encara no era necessari afegir barres metàl·liques per evitar la caiguda, operacions fetes després per mor de la desafortunada pràctica d’anar afegint capes sobre les anteriors i voravies sobre les antigues. La ciutat vista des del nord quedava marcada per les franges blanques de les costes, sobreposades sobre el color beix del terreny calcari dels penya-segats, que hi donaven una fisonomia especial, única, a la vegada que potenciava la seva identitat de nucli portuari elevat.
La baixada cap a la mar necessitava el seu temps: la primera mirada era sempre cap a la Base, cap al rellotge que marcava les hores i la canonada de les dotze que els mariners repetien dia rere dia. Aquells anys amb poques ràdios i sense teles, els sons tenien un valor afegit en modular el temps del dia, mentre els serenos, a viva veu, anunciaven les hores en la nit entrada. El migdia era una hora clau i anunciava pràctiques centenàries lligades a les creences, a la vida al camp i a la tradició. Llavors, miràvem cap al moll comercial per escodrinyar si el vaixell correu ja hi era i per esbrinar si aquell dia n’hi havia algun més. Contemplar les accions dels homes de sa Colla carregant i descarregant els vaixells era un visió que ens deixava ben embambats. Després, comptàvem les barques amarrades als molls i constatàvem si la motora de la Mola ja havia arribat. Una mica més avall de la costa, cada vegada amb la mar més a prop, començàvem a inspeccionar l’altra banda del port.
La mà sobre la panxa escalfava la pell. Ell creia que la calor aplicada al lloc del mal l’anul·lava. Pensava que injectava corrents magnètiques que eren com un remei antic. En situar el palmell de la mà esquerra en el lloc exacte del seu ventre, un corrent de bones intencions, de fluxos benefactors, de rius plens de partícules curatives, es posaven en marxa i omplien la zona d’una nova matèria que desfeia el mal. Ella es tranquil·litzava a poc a poc. Enlairada entre somnis fluctuants, no era conscient del remei que rebia, però el seu estat neguitós anava baixant l’alt nivell de desesperació i la calma es veia venir amb passes allargades. Llavors, el silenci i la relaxació s’imposaven en el seu cos blanc i esvelt i la son entrava com onades empeses pel vent del nord, en la mateixa mesura que ell quedava totalment despert i desvetllat.
La perspectiva del port des de la part baixa de la costa Llarga era inabastable. Es produïa un efecte d’ampliació de vistes en anar baixant lentament. Si a dalt de la costa la visió de la rada era centrada i limitada, pel fet d’estar al bell mig del tram recte, més llarg i més proper de la ciutat, en situar-se a la part baixa s’ampliava la perspectiva cap a la Culàrsega i les tèquines que es movien vora el pont, que travessava sobre el torrent que venia de Sant Joan, ara eren punts allunyats que quasi ni es veien. Però, de cop, en el nostre caminar pausat, la vista del port desapareixia i les entrades a les cases sobre els vells magatzems de barques eren presents i conformaven una mena de curt carrer, amb el penyal a l’altra banda, que ens conduïa directe al moll bé davant de can Reynés. Amb les tovalloles sobre les espatlles i amb els banyadors Jansen, corríem cap a la vora de la mar per contemplar arran de moll les barques d’en Reynés, sobretot el Cala Rata, la nostra preferida. Allà ens podíem passar hores i hores mirant l’arribada i partida dels bots culers, manejats amb gran habilitat marinera per en Tòfol, en Miquel i el seu pare (ens encantava quan qui conduïa la barca era la mare), que, viatge rere viatge, passaven els passatges a l’altra banda del port. Després, seguíem una mica més cap a llevant i entràvem al magatzem de barques, situat bé davant del gran llenegall amb el gigre negre.
El magatzem ens semblava immens i fosc. Tenia la fondària suficient per poder col·locar-hi diferents models de barques a banda i banda, amb un pas al bell mig que conduïa a un pati, d’on partia una escala que portava a l’habitatge d’estiu que ocupava la primera planta. A través del pati s’entrava a una dependència final, excavada en el penyal, on antigament es tenyien les xarxes dels pescadors. Tot l’espai era com un museu de barques de tot tipus, en general, lleugeres. De les parets rugoses i emblancades sortien pals que sostenien velles canoes i llanxes primes i allargades. Les bigues del sostre eren pals de vaixell aprofitats i les fires, reforçades amb fustes clavades al llarg del temps, mostraven un mapa de composició lliure i modulació atractiva. El terra era empedrat, compost amb tècnica antiga, i una sèrie de canals conduïen l’aigua de pluja del pati cap a la mar propera. La tèquina era allà baix, sobre un carret improvisat i lleuger. La feina era sempre la mateixa: carregar els rems, agafar una corda per si fos el cas i començar a treure-la fins al llenegall. Ben arran de la vorera, quan el verdet llenega, la desplaçàvem sobre la mar calma fins que començava a surar.
La mà a la panxa ha reduït el mal i la pressió del palmell cedeix, perquè els ulls d’ell, abans oberts com els del mussol, ara es van tancant. Ella puja a la tèquina i s’asseu a popa, encaixada en l’estretor del seient que acaba en punta. Ell fa l’empenta a la lleugera embarcació, plana i senzilla, per agafar ràpid els rems i, amb una gran perícia, dirigir-la cap a la part central del port. Una bella simfonia d’esquitxos i aigua remoguda romp el silenci de la mar plana. La pauta és clau per a l’avançament. D’esquena a la proa, els rems entren dins l’aigua a la vegada i la tèquina avança lleugera. Les mirades es troben en una mena de somni sota un sol alt que envia una calor daurada. Bellumes de colors inunden els ulls i les figures es fonen mentre els pensaments s’esvaïxen en el temps.