[Entorn de la ciutat]
He anat a caminar pel camp fins a Son Bou
i he vist els trencs solcant l’enfront de Llucaquelba
Sota un cel generós perfumat de llentrisca
les figueres lliuraven enterra els seus fruits
Pel barranc verd d’Es Bec entre Ses Canessies
Son Boter dava a un mar d’un profund blau turquesa
Desterrades les aus orfe d’antigues dunes
jo em pensava gelós que el paisatge era nostre
dins les síquies la gent llença llaunes i fems
He llegit el text articulat de la Norma territorial transitòria (NTT) que s’ha aprovat inicialment i que ara està en període d’exposició pública, per tant, en una fase on tothom pot fer al·legacions sobre les determinacions que conté, i m’he quedat amb un gust entre poc dolç i molt agre. Malgrat que s’ha consultat a diversos col·lectius, no crec que la participació àmplia que un document d’aquest tipus demana s’hagi duit a terme. És ver que fa prop de tres anys que parlam d’aquesta norma, que havia de ser ràpida, però el secretisme inicial i les presses actuals per aprovar-la abans de les eleccions, d’aquí a menys d’un any, han impedit debats seriosos i, sobretot, fer pedagogia del que significarà la seva posada en pràctica sobre el nostre petit territori.
S’ha de dir, però, que el text impulsat per la nova consellera d’Ordenació del Territori respira un aire més acurat que el que havíem mig conegut, fa quasi dos anys, de l’anterior conseller. Les determinacions són més concises, clares i sembla que més ajustades a una inspiració jurídica que n’asseguri la consistència. També és veritat que s’ha millorat, en general, aquella proposta i s’han introduït suggeriments i algunes demandes fetes per alguns col·lectius. Així i tot, encara hi queden llacunes importants on l’arbitrarietat es pot colar fàcilment, a través de les declaracions d’interès general (un sistema poc just, potser hauríem de dir d’interès particular) o sobre la base d’“informes contrastats”, que poden afavorir iniciatives que malmetin el territori illenc.
Abans d’entrar en els dos punts que m’agradaria comentar, equipaments per desestacionalitzar i canvis d’ús (a residencial) en construccions existents i escampades, he d’expressar una certa decepció per la manca d’un preàmbul justificatiu, encara que fos resumit, del model d’ordenació que l’NTT proposa o, en tot cas, explicar les modificacions respecte als criteris de l’actual. Ja sé que parlam d’un document urbanístic que vol ser transitori fins a la revisió del PTI, però el que l’articulat mostra és una modificació clara (en alguns casos substancial) dels fonaments sobre els quals el PTI estava construït. Hem de pensar que deu anys de vida (2003-2013) per a un document urbanístic és molt poc temps: quasi només se’n poden entreveure els primers signes de canvi respecte als desastres anteriors. No hem tingut paciència (maleïda crisi) per esperar una mica més perquè l’optimisme d’aconseguir un model diferent per a l’illa, que també ens permeti viure correctament, comencés a calar. El gran desplaçament d’articles que l’NTT proposa del text actual del PTI buida de contingut l’essència del mateix PTI. És a dir, substituir el tom blau del PTI, Menorca, un projecte territorial sostenible, per una simple “Exposició de motius” de l’NTT és un inici que ajuda a veure dues coses:
1a. No hi ha un model nou d’ordenació, una reflexió serena que ens expliqui cap a on ens portaran les modificacions que es proposen fer a l’actual PTI. No veim una justificació raonada dels canvis que mostri el futur construït que tindrem, més enllà de facilitar algunes iniciatives privades que, suposadament, ens portaran més feina.
2a. L’NTT confirma les sospites de decisions arbitràries (urbanisme a la carta, encara que suavitzades en haver eliminat les legitimacions) sense cap consens amb altres formacions (sembla) i que es posaran en marxa només amb el suport de la majoria absoluta que hi ha al Consell.
Tornarem al mateix de sempre: una importantíssima norma territorial transitòria aprovada només pel partit governant. I d’aquí a uns anys, tornarem a fer canvis.
I així és com apareix l’article 8 i la seva redacció per a la possible construcció d’Equipaments esportius, recreatius, culturals i altres que contribueixin a la desestacionalització. Una manera de deixar construir en sòl rústic grans edificis, extenses concentracions d’apartaments (encara que només sigui en planta baixa i un pis) lligades a un camp de golf o altres possibles edificis lligats a la iniciativa que sigui. Sí que hi ha uns requisits que s’hauran de complir, però els que treballam en aquest món de l’urbanisme i l’arquitectura sabem perfectament que feta la norma permissiva, sempre hi ha opcions per complir-la. Construir al camp és una gran equivocació perquè significa espatllar el paisatge que tenim, encara que s’hi posin les consideracions que vulguin. Començar a caminar pels camins, recórrer les carreteres i trobar-te amb elements estranys al territori implica igualar l’illa (en allò no desitjat) amb altres indrets que ja han fet aquest camí. Ja coneixem el que passa quan s’han instal·lat botigues als plans d’Alaior o apareixen banderes mostrant magatzems on es ven de tot, vora es Mercadal. La continuïtat del camp, de l’estructura rural, del paisatge continu, queda rompuda i aquestes intervencions l’única cosa que han aportat és vulgarització i competència deslleial amb els comerços dels pobles i nuclis tradicionals.
Una altra modificació essencial respecte al primer esborrany d’aquesta NTT ha estat la possibilitat de l’ús residencial al sòl rústic d’interès general, a les àrees de transició i a les àrees d’interès agrari, que en aquella no estava permès i es mantenien així les nul·les expectatives d’habitatges al camp. Aquest articulat permetrà transformar construccions antigues, anteriors a l’any 1956, del tipus que siguin, en habitatges aïllats. Tenint en compte les limitacions de la norma, els edificis antics escampats podran ser transformats en habitatges, sempre que estiguin dins d’una parcel·la segregada abans de l’aprovació inicial de la NTT. No sé si els legisladors s’adonen que aquesta determinació significa començar a urbanitzar el camp de Menorca i açò vol dir balearitzar l’illa, i açò vol dir, també, fer Menorca més similar al territori eivissenc, i açò vol dir, finalment, obrir una porta (de moment, potser, entreobrir) que ens portarà a un entramat de camins, serveis que haurem de mantenir tot l’any i a la desaparició lenta, però imparable, del camp sense cases que ara tenim. És tant gran el desequilibri entre els habitatges que s’aconseguiran i el cost de la destrucció del paisatge que valdria la pena reflexionar i debatre molt més sobre aquesta passa que ens proposen.
Els canvis d’ús a residencial només s’haurien de permetre al voltant dels casats de lloc existents avui al camp, on ja hi ha els serveis. Qualsevol nou habitatge, sigui en un edifici existent o de nova planta, només hauria de ser factible en zones urbanes, urbanitzables o turístiques. El mateix s’hauria de fer amb els grans equipaments per desestacionalitzar el turisme que tenim. Aquestes noves construccions podrien ser factibles arran de les urbanitzacions existents, vora els nuclis turístics actuals i, molt millor, aferrats als pobles i ciutats de l’illa. En aquesta darrera opció, la població menorquina podria utilitzar les dites infraestructures tot l’any i així deixar de mantenir-les sempre per només ser emprades quatre mesos pels turistes. Avui, el paisatge és la nostra gran riquesa. Bon estiu i bona sort.
Ara em tanc en la nit de Sa Rocassa i cant
amb amor tot allò que perviu d’aquesta illa
explotada que estim amb dolor de fill pària
Ja no hi ha vellmarins pels penyals de Fornells
S’omplen totes les cales de bars i de murs
La llum grega es tenyeix de renous asfaltats
L’idioma en què escric no l’entenen ni els morts.
Ponç Pons. Obituari. El Salobre (1997)
(A Zaca, com sempre: ets El Roto menorquí).