Casa Olivar. Ciutadella. 1633. Fotografia de Toni Vidal
[L’illa al fosquet – Menorca Guia d’arquitectura, 4]
Arribam a Ciutadella, l’altre nucli generador de bona arquitectura; no en va, va ser la capital de l’illa fins al 1722 i el lloc on es prenien les decisions per al govern de tota l’illa. Allà, l’any 1995, quan preparava l’esquema de feina de la guia, vaig pensar que el fet urbanístic més important de la ciutat de ponent va ser l’enderroc de la murada que envoltava i comprimia la Ciutadella antiga, a partir de l’any 1868. Aquest esdeveniment, transcendental per entendre la ciutat d’avui, em va permetre establir un abans i un després en la història urbana de Ciutadella. “Ciutadella, la ciutat antiga” va ser el títol del capítol en el qual l’historiador Florenci Sastre explicaria, en la introducció als primers temps de la ciutat, com una societat íntimament lligada al camp, que va fer del nucli urbà un refugi per al mercat i l’intercanvi comercial, va anar creixent lentament dins un recinte que va perdurar molts d’anys.
La Catedral és un dels edificis més antics de Menorca i el que presenta un valor arquitectònic i simbòlic més important. Construïda sobre les restes de l’antiga mesquita, de la qual conserva el minaret, convertit en la torre, l’edifici ens pot explicar, a través de les seves contínues reformes, la seva història, però també la de tota la ciutat. D’altra banda, dins l’extens camp de l’entorn del nucli urbà, la torre de Torre-saura és un bell exemple de construcció defensiva d’origen medieval, que ha arribat fins avui en molt bones condicions. Si hi ha un conjunt monumental únic a Ciutadella, aquest és el que formen l’església i el claustre del Socors. Una història de construcció contínua amb estils sobreposats, que van definint la seva arquitectura a partir del 1619 fins ben entrat el segle XIX. Però, si hi ha uns edificis que poden explicar millor la nostra atracció pel centre històric de Ciutadella, aquests són els palaus. Ca n’Olivar és un gran casat que defineix amb gran habilitat urbana la delimitació de la plaça de la Catedral. Malgrat la seva composició clàssica, no te cap mirament a rompre la simetria de la façana i adaptar-se a una estructura urbana més hereva de les ciutats àrabs que de les composicions més clàssiques. Si Ca n’Olivar va ser construït al segle XVII, just l’any 1633, Ca n’Squella és un casat del segle XVIII que presideix el fons del carrer de Cal Bisbe i hi dona un bell final. Tots aquests palaus es desenvolupen a partir de les escales i espais d’entrada, encaixonats com estan dins la trama bigarrada dels carrers de la Ciutadella mes antiga. Una mica diferent és Cas Comte, palau que presideix la façana esquerra de la plaça del Born i que va ser edificat cap al 1839. Aquí, la gran façana ocupa tota una illeta i es pot permetre, en tenir la gran entrada des de la plaça, dissenyar un gran pati d’accés a partir del qual es distribueixen les diferents dependències del gran conjunt.
Enderrocades les murades, Ciutadella començarà a expansionar-se i algunes bones arquitectures apareixeran ara ja fora del nucli antic. Un altre cop vaig demanar a l’historiador Miquel Àngel Casasnovas que em fes una mirada concentrada en el que havia passat a Ciutadella des que s’obre la ciutat fins avui. El text del capítol de la guia que va redactar Casasnovas és una història resumida de la Ciutadella moderna, de com a partir de final del segle XIX la ciutat va conformant places i nous carrers fora de l’antic centre i, també, de com els diferents actors econòmics i esdeveniments polítics ajuden o impedeixen avançar en la construcció de la Ciutadella d’avui. Miquel Àngel Casasnovas, com sabeu, és avui en dia l’historiador més complet i preparat de l’illa i ja ho ha demostrat amb la publicació d’un bon grapat de llibres i de la seva Història de Menorca.
Una de les peces urbanes que apareixen a final del segle XIX i que, particularment, m’agrada més d’aquest període és la plaça del Mercat, una intervenció urbana a gran escala, que es va fer dins el mateix centre històric i edificada entre el 1868 i el 1895, quan es va construir la peixateria, al bell mig de la mateixa plaça. En aquests mateixos anys, a final del XIX, es construeix el Teatre des Born, una altra peça urbana de gran valor ambiental. Tant per la seva façana, que completa el marc de la plaça des Born com a gran escenari urbà simbòlic, com per la seva distribució i ubicació sobre el port, el teatre és un edifici que mostra l’interès de la gent per la cultura. A l’altra banda de la plaça, l’Ajuntament ajuda a completar aquesta part des Born. Malgrat ser un edifici eclèctic i construït ben entrat el segle XX, va substituir l’antic alcàsser i se’n va aprofitar d’alguna de les estructures.
Hi ha tres edificis moderns a Ciutadella, construïts a partir del 1970, que han influït positivament en l’arquitectura posterior que s’ha fet a l’illa. La casa Villota, edificada entre el 1969 i el 1971, representa una manera interessant de fer xalets a les urbanitzacions, fora de l’arquitectura d’arcs i teulades del principi del turisme. L’arquitecte José Antonio Draque, que ens va deixar a final del 2019, va saber compaginar l’entorn amb un programa que es distribuïa seguint els esquemes de Mies van der Roher, o si voleu un exemple més proper, les plantes de Coderch. La seva manera de fer va ajudar a impulsar els murs de pedra seca com a part compositiva dels nous habitatges. El Parvulari i Residència de Martorell, Bohigas i Mackay, acabat l’any 1979, al centre de Ciutadella, més enllà de la Contramurada, ens va impressionar força als arquitectes que en aquell moment començàvem a treballar a l’illa. Si el trio d’arquitectes famosos de Barcelona podien fer aquesta arquitectura moderna al centre de la ciutat més antiga de Menorca, nosaltres, amb una ànsia imparable per fer nova arquitectura, hauríem de tenir les mateixes oportunitats. Finalment, l’Escola Infantil Francesc de Borja Moll, dels arquitectes Moll i Esquerdo, de l’any 1977, és una altra arquitectura amb una gran intensitat que combina un gran control de la volumetria, pensament modern i una reinterpretació de l’arquitectura vernacular de Menorca. Algunes de les obres de Quico Moll són aportacions molt valuoses a la història de l’arquitectura menorquina.
Just acabada de tancar la selecció original de la guia, cap al 1996, l’arquitecte català Carlos Ferrater, del qual la guia en mostra un xalet a Cap d’en Font i el Poliesportiu de Ciutadella, havia acabat de construir una petita obra en un dels hortals del voltant de Ciutadella. Es tractava d’un pavelló de convidats, amb una distribució de mínims, que aprofitava un entramat de columnes de marès existents i el situava entre aquestes, tot ben integrat en l’entorn dels horts propers. No va ser possible incorporar el pavelló a la guia, malgrat les aportacions noves i imaginatives que la petita obra d’arquitectura significava. Ha estat ara, amb l’actualització, quan l’hi he pogut incorporar. Igual que el mòdul d’educació infantil del col·legi Pintor Torrent, de l’arquitecta Maribel Bennasar, acabat l’any 2005 i que ens mostra com a partir d’una volumetria simple, un esforç per entendre el lloc on anirà la nova peça i utilitzant materials d’avui, com el formigó vist, es poden crear obres que ajudin a fer avançar la nostra arquitectura. Tal és el cas de les dues darreres obres que he incorporat a la guia de la part de ponent de l’illa: l’alberg juvenil Sa Vinyeta, finalitzat l’any 2008 i que és obra dels arquitectes mallorquins Ripoll i Tizón, que van guanyar un concurs de projectes, amb una solució que proposava implantar el nou edifici tenint molt en compte els murs de pedra en sec i les vistes cap a la mar. La proposta final és molt respectuosa amb l’edifici vermell existent sense deixar de banda la seva modernitat. Finalment, el Centre Sociosanitari Santa Rita crec que és una de les millors obres fetes a Menorca en els darrers temps. Conjuga una proposta nova i arriscada, en fer una distribució oberta dels espais del centre, amb materials nous i una concepció contemporània de l’arquitectura, de la qual estem prou necessitats.
Centre Sociosanitari de Santa Rita. Ciutadella 2009. Fotografia de Carme Gomila.
Per acabar, he d’agrair la feina que va fer en el seu moment el fotògraf Toni Vidal, al qual vaig acompanyar a visitar els 125 edificis inicials que formen l’origen d’aquest treball. Ell va saber donar una mirada prou creativa a totes les obres per assegurar la coherència formal del conjunt. També ara, les 12 fotografies de Carme Gomila han ajudat a completar la nova visió de la guia, que no només pretén ser un itinerari per conèixer i apreciar cada un dels edificis més importants de l’illa, sinó també aportar una història resumida de l’arquitectura menorquina.