[Entorn de la ciutat]
Vaig dubtar fins al darrer moment. Estava indecís a l’hora de titular aquest article, quan, quasi sempre, començ els meus escrits escrivint les tres o quatres paraules que resumeixen el sentit del que el lector llegirà a continuació. Volia intitular aquest article “Les cases cantoneres” com a reflex del títol que Sílvia Alcàntara va posar a la seva segona novel·la. Una obra que va escriure després de l’èxit editorial, l’any 2009, de la seva opera prima Olor de Colònia, un relat que m’havia encantat. En publicar-se La casa cantonera, no hi vaig ser a temps de comprar-la i llegir-la amb fruïció, per comprovar, amb una gran decepció, que les segones obres, moltes vegades, no satisfan les expectatives. Havia caigut en la trampa del títol. Un títol que em portava al món de l’arquitectura, a uns edificis que sempre m’han agradat, a les cases en cap de cantó, com ho deim aquí. Un títol que no tenia correspondència amb el nucli del relat de la novel·lista: una història que podria haver succeït a qualsevol casa. En canvi a mi aquest enunciat m’obria espais mentals emmagatzemats al disc dur de la memòria, m’actualitzava records i me possibilitava, en uns segons, prendre consciència que una gran part de la meva vida l’havia passada en aquestes cases de trast en cap de cantó.
Però l’essència del que vull explicar se centra en l’originalitat d’aquestes cases situades en els caps de cantó dels carrers de Maó. Almanco, en molts d’ells. Una originalitat que ve donada pel gran avantatge de poder ventilar i il·luminar tots els espais interiors a través d’aquesta façana plana i llarga i, també, per l’existència d’elements de tipus estètic i compositiu, en què fins ara no havia reparat. Alguns d’ells, amb el pas del temps, els hem anat enderrocant en les reformes realitzades en aquestes cases, o els hem modificat profundament, sense apreciar que són solucions úniques, enfronts originals que difícilment podrem tornar a reproduir.
Si deixam de banda les cases i les estructures urbanes del nucli més antic de Maó, la part encaixada dins de l’original recinte de murades, des del Carme passant per s’Arravaleta, costa d’en Deià, Bastió i Rector Mort fins a Isabel II, podem dir que a la resta d’illetes que conformen el Maó central els edificis en cap de cantó dels carrers són cases de trast que mostren l’enfront principal al carrer que es considera més important i la façana lateral té una consideració secundària i està tractada amb una composició més senzilla i d’una manera més expressiva. Cal afegir que la llargada de la casa condiciona l’elecció de la façana que serà la principal. Aquest enfront lateral, més llarg, que ens dóna pistes sobre la profunditat de la casa de trast, té una composició singular en mostrar en el perfil alt les inclinacions de la coberta, una cap al carrer principal i l’altra cap al pati que habitualment hi ha als darreres d’aquestes ases. A continuació d’aquest primer cos de la façana lateral, les cases solen tenir una paret escalonada que tapa lateralment una petita terrassa a la part posterior del primer pis i el pati en planta baixa del darrere, que, moltes vegades, mostra una porta al dit carrer. Tot aquest conjunt de superfícies planes amb una línia superior que puja i baixa, i que no té res a veure amb les típiques cornises horitzontals, és el que hem anat eliminant des del Pla Claret fins avui.
Jo vaig néixer en un estudi fosc d’una planta baixa d’una casa de trast en cap de cantó. Un mur de pedra i morter cec ens protegia del carrer i, malgrat que la ubicació de l’habitació permetia tenir finestres, el sol no va entrar mai a l’estança. No obstant açò, sempre vam sentir dels avantatges de les cases en cap de cantó. Mentre les cases dels meus amics només ventilaven davant i darrere (davant amb una finestra a la saleta i la mateixa porta d’entrada, que donaven al carrer, i darrere amb una porta que donava al pati), a casa meva teníem la cuina i el menjador amb finestres laterals al carrer secundari. Fins molt més tard no vaig analitzar la planta baixa i no em vaig adonar que la casa, malgrat estar en cap de cantó, repetia la mateixa distribució d’una casa de trast entre mitgeres. Quasi no percebies les diferències en planta. Aquestes cases antigues desaprofitaven, en el seu origen, la llum i ventilació que els podia facilitar el carrer lateral, per tal de seguir el patró tradicional de les distribucions de les seves veïnes entre mitgeres. Una situació que encara avui podem observar en alguns caps de cantó.
La primera normativa del Pla Claret (1944) va fer un gran mal a l’estructura de les illetes del Maó més antic. Eren normes noves pensades exclusivament per a la supremacia del cotxe en l’ús de la ciutat. Així va ser com van aparèixer les cantonades rodones. En tenim un bon grapat a les Tanques del Carme: edificis antics que quan eren obrats se’ls obligava a arrodonir el cap de cantó. Més endavant, el Pla general del 1975 va permetre elevar tres plantes o més i els edificis van créixer en els caps de cantó amb alçada per sobre d’un skyline que hauria d’haver estat més raonable. El Pla general del 1987 va consolidar la pràctica d’ocupar tota la superfície dels solars en cap de cantó i en dues plantes altes. Aquesta mesura va fer aparèixer cases amb cornises contínues que unien els enfronts dels dos carrers i creaven un edifici compacte, feixuc, on l’alçada era contínua en els dos carrers. Finalment, el Pla general del 2012 ha posat en evidència la riquesa compositiva d’aquestes solucions antigues de cantonada, les que encara avui hi puguin quedar, i ha bloquejat l’ocupació de tot el solar. Això vol dir que els patis i la composició en alçada de les cases en cap de cantó seguiran evidenciant les seves formes i acabats que donen als carrers secundaris. Aquestes solucions de volumetria tradicional mantindran una doble riquesa: d’una banda, la lleugeresa dels plens i buits que forma la façana de carrer al llarg de la illeta. D’altra costat, es mostrarà al carrer esmentat la vegetació interior de la illeta i les seqüències d’edificació en funció de l’amplada de les dites illetes.
La tipologia de casa en cap de cantó s’ha enriquit amb el temps. Ja al llarg del segle XIX, algunes cases es van construir girant la cornisa de la façana principal cap a l’enfront secundari i per davall dels dos rosts de la coberta. Una solució purament estètica, ja que no responia a cap demanda funcional. Altres cases cantoneres ja mostraven una coberta en pavelló, solucionant les teulades de la mateixa manera als dos carrers per tal de fer importants els dos enfronts. També hem pogut detectar solucions mixtes, com la casa en el cap de cantó de sa Raval amb el carrer des Forn, on l’estètica de l’enfront genera dues façanes de dimensions iguals i deixa la resta de casa al carrer des Forn amb una composició lliure, molt de carrer secundari.
Amb les noves propostes normatives, el nou Pla general ajudarà a aportar més diversitat compositiva als carrers de Maó. No tot seran avantatges, caldrà controlar les mitgeres a la vista de les cases que es puguin construir entre cap de cantó i cap de cantó. En rompre la continuïtat de façana de carrer, les visuals transversals hauran de ser vigilades i procurar plantejar solucions que, des d’un punt de vista arquitectònic, aportin noves mirades a l’estètica d’una ciutat sempre canviant.
