[Entorn de la ciutat]
La gran majoria dels que estam en desacord amb les macrorotondes no estam, en absolut, en contra de la reforma de la carretera general. Per tant, per començar i perquè el Consell Insular i alguns opinants públics puguin entendre el matís, es fa necessari deixar ben clar que l’actuació a la principal via que té Menorca ens sembla bé, però reconduint el disseny de les rotondes de pisos cap a solucions molt més senzilles i adaptades al nostre paisatge.
El dimarts 26 de novembre del 2013 vaig, a bona velocitat, de Maó a Ciutadella. Són les deu d’un dematí gris i ventós. Circul còmodament per la carretera que ara mateix tenim. Deix enrere la confluència amb la via que va a l’aeroport i començ a situar en el seu lloc, mentalment, les rotondes de pisos que el Departament de Mobilitat ens vol regalar per Nadal. No hi ha gaire trànsit. Pens que és la circulació habitual a la carretera des d’octubre fins a maig (diuen les estadístiques que en aquesta època de l’any el trànsit és d’un 20% de la seva capacitat; 27% al tram Maó-Alaior) i ben bé podria anar més ràpid. La primera rotonda mental que me trob és la de Biniai, en un lloc on no sembla que s’hi ajuntin gaires encreuaments: si a la pregunta feta a l’enginyer redactor del projecte, sobre si aquesta rotonda era per connectar la futura planta de residus amb la carretera general, ell va respondre que “no, en absoluto”, per a què, llavors, ens la situen aquí?
La conducció és plàcida, fins i tot puc anar passant alguns camions i qualque conductor ben prudent, però procur no passar dels 80 km per hora, exactament igual que quan vaig a Ciutadella a l’estiu. La diferència és que quan fa calor anam un cotxe rere l’altra i puc obrir la finestra i mirar el paisatge més directament i ara, amb una tramuntana ben viva, mir les tanques i els llocs a través dels vidres. El paisatge és tan variat i atractiu que, quan no hi ha parets de còdols, vegetació alta o ullastres incrustats a les parets, els ulls fugen cap als límits dels plans a banda i banda d’aquest primer tram fins a Alaior. I és que amb un no res ja som al revolt d’Alcaidús. Segons sembla, aquí la nova carretera volarà. Es dispararà cap amunt, tal qual una llançadora amb pilars massissos i podrem tenir la sensació de volar amb cotxe. És a dir, tindrem la mateixa sensació que tenim a la rotonda de l’hort de Sant Patrici, a Ferreries, o a qualsevol carretera nacional de la Península. Experimentarem la mateixa percepció que es té quan vas per carretera a llocs que no són reserva de biosfera: la via gira cap amunt i s’enlaira. Com quedarà la gran i bella tanca de baix, del casat d’Alcaidús? Com canviarà aquí el paisatge? La visió específica del casat, ben blanc allà dalt, i la plana cap al camí d’en Kane, a la dreta, seran mirades que es modificaran per mor d’aquesta macrorotonda.
Surt de la segona rotonda mental i quasi no tenc temps de mirar el bestiar que pastura amb tranquil·litat i ja puc visualitzar la tercera rotonda de pisos mentalment col·locada en el seu lloc: la de l’Argentina. Una rotonda que, bàsicament, només és per entrar a la urbanització. Una rotonda situada en un lloc difícil i interessant alhora; però, què fa una rotonda de pisos aquí? Si pens que a l’entrada d’Alaior n’hi ha d’haver una altra, la quarta, recapacit i començ a entendre que la velocitat és clau en aquest projecte. Aconseguir anar més ràpid, augmentar la velocitat de circulació fins als 100 km hora o més (i ja sabem com n’és de recte el tram de Maó a Alaior) sembla ser un objectiu ben clar per justificar aquestes intervencions, molt fortes, puntualment potents, en el paisatge. Perquè, ens ho expliquin com ens ho expliquin, les rotondes de pisos prioritzen la continuïtat de les dues vies rectes i situen a sota els encreuaments (no estranya gens la unanimitat a favor dels transportistes!). Llavors, estaríem en el punt d’entendre que aquestes rotondes facilitaran anar més ràpid, i açò vol dir, possiblement, facilitar la inseguretat.
L’arribada a Alaior sempre serà un punt d’alentiment de la cua de cotxes, igual que l’arribada i sortida del poble cap as Mercadal. El mateix que passa quan arribes as Mercadal i, també, quan surts cap a Ferreries. El paisatge segueix esplèndid en aquests dies de tardor. Circular pels Plans d’Alaior, observar s’Aranjassa blanca amb el Toro al fons, pujar i baixar per la penya de s’Indi fins a l’arribada as Mercadal, és un descans per als ulls, malgrat que tenguis pressa, malgrat que facis el recorregut cada dia, malgrat que ja coneguis el paisatge. Després, cap a Ferreries, la carretera mostra els camps més tancats, el paisatge més abrupte, les visuals més properes, una Menorca alterosa, interior, profundament amagada. I aleshores, en deixar de banda l’entrada al poble de Ferreries a l’esquerra, avançant entre els talls recents dels turons molt ben maquillats, arribes a la imatge no desitjada: la carretera vola, passa sobre una macrorotonda, puja cap amunt i s’endinsa cap al túnel. Una imatge vista a qualsevol lloc, una visió estandarditzada, una mirada repetida en mil llocs que no et diu res. Un paisatge vulgaritzat per la potent actuació a la zona. “Mirau la rotonda de Sant Patrici”, diu el mateix Departament de Mobilitat, com a exemple d’una intervenció mal feta. Com poden dir això, si les rotondes de pisos programades seran idèntiques a aquesta (no modifiquen res els petits retalls de l’informe final de la Comissió Balear de Medi Ambient, pessigolles tècniques al projecte aprovat sense modificacions conceptuals).
Després de l’errada de la rotonda de Cala Galdana (un disseny equivocat, un dimensionament absurd, una sortida cap a Ciutadella ridícula, etc.) el pla Verd ajuda a oblidar el mal son passat. L’espectacle de la vall que connecta Ferreries amb Ciutadella és un exemple del paisatge variat que tenim a l’illa. Aquí, encara no han arribat les rotondes de pisos, encara hi ha temps per a la reflexió i que els responsables actuals entenguin que el valor del paisatge hauria de ser la primera condició en el disseny de la nova carretera.
Ara vaig volant i imagín que amb les rotondes de pisos podrem anar ben de pressa, encara més ràpid. Els obstacles que representen les rotondes en superfície, és a dir, l’avantatge de fer-te returar, l’obligació de fer que prenguis consciència que condueixes per una illa tranquil·la, no els tindrem amb les macrorotondes. Som a la costa Nova i ja puig per la carretera amb carril lent, una solució que funciona prou bé. Arrib a la naveta des Tudons i ja quasi som a Ciutadella. Plans i més plans amb la característica estètica única d’aquesta part nord de l’illa, pelada, paisatge immens, sense final. Ara vull constatar la diferència entre la ronda nord de Ciutadella, que sempre he considerat més acollidora, propera, domèstica, més adaptada a la nostra realitat. I, d’altra banda, la ronda sud, encaixada, insípida, sense cap atractiu, sense vistes, on és fàcil que et perdis a l’hora d’endevinar un camí: el fracàs del desdoblament. Un concepte que encara repeteixen al Consell Insular com a objectiu perdut, però que haurien fet, si haguessin tingut doblers. Un dels pocs avantatges que ens haurà aportat la malaurada crisi!
L’enginyer redactor dels projectes sap perfectament que hi ha altres solucions per resoldre els problemes plantejats en els nusos on es col·loquen les rotondes. Si els polítics afirmen, una vegada i una altra, que ells no han redactat el projecte i que els tècnics són els responsables de les decisions preses, encara hi ha marge per al canvi. Ben al contrari, si els tècnics diuen que tenen ordres de no modificar les rotondes, llavors, els polítics són els responsables i passen, olímpicament, de Menorca reserva de biosfera. No és tard per canviar les rotondes. Com a darrera solució hi ha el que es diu Modificació del projecte durant l’execució de les obres, un instrument que elimina excuses de darrera hora. Les rotondes de pisos haurien d’estar prohibides a Menorca. A la fi, la tranquil·litat, anar a poc a poc, gaudir del paisatge quan vas per la carretera, hauria de seguir essent un dels signes de la nostra identitat.