“El nº 1 es Antonio, el esposo de Juana. El nº 2 José, esposo de Agueda. El 3, la Bella Margo, que en paz descanse, en compañía de los demás. El 4, su prima, el 5 un hermanito de esta y la otra es una gran amiga de Margo.”
[L’illa al fosquet – L’art de perdre (2)]
El vaixell ja era al port de Maó, evacuaria totes les famílies que s’havien significat en el bàndol roig. Davant l’imminent desenllaç de la Guerra Civil i amb el record de les darreres lluites i morts, no es podia esperar cap futur esperançador per als republicans, ni una vida segura i prometedora a l’illa per als que havien lluitat en el bàndol progressista. Ell va baixar al port amb la dona i els sis fills, la major tenia setze anys i la més petita acabava de complir un any. La confusió i el desordre eren grans just davant les passarel·les per pujar al Devonshire, una gentada volia fugir i, atemorida, intentaven poder accedir a l’única via de sortida que tenien a l’abast. Finalment, només 475 persones van poder pujar al gran vaixell. Molts dels acompanyants i familiars van quedar en terra i tan sols els homes i alguna dona que havien tingut càrrecs en l’estructura de la República o en algun dels partits d’esquerres van ser admesos a bord del creuer britànic, que els va portar a Marsella.
La seva dona, amb una immensa angoixa que la marcaria al llarg de la seva vida, i els sis infants van quedar al moll, mirant amb desesperació com l’home de la família partia cap a un destí incert i ells es quedaven com a perdedors en una illa plena de pobresa. Ell seria una de les moltes persones d’esquerres que van perdre la guerra. Un entre tants perdedors, que haurien d’aprendre a sobreviure en altres terres, integrats en llocs anònims, en ciutats estranyes. Tots els ocupants del Devonshire van acabar a les platges d’Argelers, a la veïna França.
Na Irene aprofita qualsevol descans en l’ajustada agenda de visites i excursions per continuar llegint L’art de perdre i crec que aconseguirà acabar el llibre abans que s’acabi aquest magnífic viatge a Alger. De moment, és com una tomba quan li deman que m’expliqui el fons de la novel·la, diu que en tenir-ne més clar el contingut ja veurem si m’ho conta. És així com jo em vaig muntant la meva pròpia idea del que podria explicar la novel·la, només abduït pel títol, que tant m’ha agradat, idea lligada a si el fet de perdre pot arribar a ser un art. És a dir, saber perdre una identitat, un entorn familiar, un paisatge quotidià, assumir el destí obligat o l’atzar, fer-te càrrec del que et trobaràs a un lloc desconegut… Tot això ho pots fer amb la fortalesa i l’esperit creatiu que ens invoca l’art? Dit d’una altra manera, a força de perdre coses, pots arribar a ser un expert en l’art de perdre?
Hem muntat una petita expedició, amb quatre membres (a Algèria és millor anar en grup), per anar a fer una volta pel poble de Birkhadem, situat bastant a prop d’Alger, i intentar trobar la façana d’una casa amb un balcó allargat al primer pis que l’any 1939 era la botiga de les germanes Sintes, una botiga d’espècies. Camín darrere ells amb la fotografia a la mà, perquè vaig més lent i una mica coix. Això em dona una perspectiva més àmplia de l’ambient del carrer principal del poble, per on passejam un poc massa ràpid. Vaig amb una còpia d’una antiga fotografia a la mà i observ, en detall, l’estètica de cada façana que anam passant per si és la que tenc a la mà. Els altres van de pressa, a bon pas, com si algú els volgués agafar, o notassin un cert temor dels algerians que caminen pausadament per les voravies, sense fer-nos gaire cas, malgrat que som els únics turistes en aquest llarg carrer de Birkhadem. Com sempre a qualsevol ciutat, vaig observant les parts altes dels enfronts, gaudint de la mescla d’edificis colonials amb edificis més actuals, que no tenen gens d’interès des del punt de vista arquitectònic.
La vida a les platges d’Argelers va ser molt dura i les cròniques apunten al mal tracte que van rebre els refugiats per part dels francesos. Grans perdedors, els menorquins exiliats van haver d’aguantar fred i estar mal alimentats fins que es prengués una decisió sobre ells, llevat dels que van poder ser reclamats per familiars, amics o coneguts. Ell, juntament amb el seu cunyat i el fill d’aquest, van poder partir cap a Alger sota la responsabilitat d’unes cosines descendents dels emigrants del segle XIX. A final de l’any 1939 ja eren a Birkhadem, un poblet dels afores d’Alger.
Ell era sabater i es va poder situar treballant en l’ofici que coneixia prou bé. Hi ha una nota rere d’una fotografia amb data 7 d’abril de l’any 1940, d’una reunió familiar: “…aqui es despues de haber comido, Madlen quiso hacer su foto para que vierais toda la familia reunida”. La vida a Alger va ser difícil, però la protecció de la família va alleugerar la pèrdua de l’entorn illenc i la feina li va permetre aportar un sou a la casa on vivia. Darrere d’una altra fotografia: “Puerta de entrada al jardin frente a la del garage que se ve al fondo, esto es en casa, o sea, en la casa de Antonio y Margo. Birkhadem 23-5-42”.
Avui Birkhadem és un poble pràcticament absorbit pel creixement urbanístic d’Alger. Manté aquest carrer principal per on ara camín amb tots els comerços i botigues i una gran animació i activitat. Els cotxes, de marques importants, circulen en doble direcció i aparquen on els va millor, estratègia ben normal en aquest país. A primera vista sembla un poble més gran i important que els de Fort de l’Eau, Aïn Taya o Rouiba, almanco amb l’elegància dels edificis colonials que queden drets, més o manco ben conservats. Aquí no es veu tant la pobresa que podíem palpar als altres pobles que hem visitat i que van acollir menorquins o que ells van ajudar a construir. Caminam a bon pas i la desesperació ens envaeix, perquè arribam al final del carrer i no trobam l’edifici de la fotografia.
En una reunió prèvia, havíem deduït, tot observant en detall l’antiga imatge, que la façana havia d’estar situada en un carrer important, sobretot per l’aspecte de l’enfront, l’elegància del mostrador i l’atractiu de la porta i, també, per la manera de vestir dels que despatxaven a la botiga. Però també era possible que l’edifici estigués en un carrer secundari o en una via transversal. Vam arribar fins a la plaça, vam veure l’ajuntament de Birkhadem i els edificis principals del poble, però no vam descobrir si encara existia o no l’edifici que contenia l’antiga botiga d’espècies dels Sintes. El guia del grup ens va aconsellar de partir.
Mentre caminam cap a una parada de taxis, pens que ell devia passejar per aquestes mateixes voravies, mirar alguns dels mostradors que aquell temps lluïen al carrer principal de Birkhadem, aturar-se a la plaça i seure una estona als bancs sota l’ombra dels arbres. Me l’imagín amb el seu cunyat i el fill, i amb algunes de les cosines, fent voltes per aquest carrer principal, a la manera com ho feien pel carrer Nou de Maó. Eren perdedors que havien tingut un poc de sort dins la barbàrie d’una guerra que va obrir ferides encara avui no tancades.
Tots quatre vam pujar a un taxi que ens va portar a l’hotel de la capital, sense haver aconseguit l’objectiu de l’expedició, però amb la satisfacció d’haver conegut els carrers i les places per on ell passejava. El seu cunyat va morir aquí, a Birkhadem, l’any 1943, i el seu fill va viure al poble fins a l’èxode del 1962, quan es va establir a França. Ell, en Joan Portella Pons, va continuar a Birkhadem fins a l’octubre del 1947, quan va poder tornar a Maó, on va seguir fent de sabater en una fàbrica del camí de ses Vinyes. Va morir l’any 1958, tenia seixanta-dos anys, i no va poder saber res dels darrers grans perdedors de l’Alger del 1962.