Alger

Port vell d’Alger

[L’illa al fosquet – L’art de perdre (3)]

Estam estalonats en el mirador sobre la zona del port Vell d’Alger. Podria dir que és com mirar el port de Maó des de la barana de dalt sa Costa Llarga, però el que veig no té res a veure amb Maó. Aquí, el port Vell és una endinsada, no gaire gran, al final d’un braç de roques que protegeix tot el front marítim de les tempestes i, actualment, semble que els molls estan en desús. Cap a la dreta podem veure la famosa façana marítima de la ciutat, creada pels francesos en el temps de la seva dominació, blocs d’edificis d’estil colonial alineats sobre un llarg i potent mur amb barana, des d’on mirar la mar oberta entre les dues puntes, allà enfora, que tanquen la immensa badia. Aquesta és la imatge més coneguda de la ciutat, vista des de la mar. A l’esquerra, el barri de Santa Eugènia, homogeni, compacte, de construccions baixes i més o menys controlat pel que fa al creixement urbanístic. Aquest barri connecta bastant bé amb el port Vell i va ser una altra de les zones on els menorquins arribats de la mar es van establir en el segle XIX. De fet, molt a prop d’on som, a la zona de la Casba Baixa, fins als esdeveniments de la guerra d’independència d’Alger, hi havia un carrer que es deia Rue de Mahon, que va canviar el nom per un dels màrtirs de la guerra d’independència, tal com va passar amb quasi totes les denominacions de carrers i bulevards del temps dels francesos.

La ciutat d’Alger té una topografia complicada i espectacular, d’aquí les propostes atrevides i suggeridores que Le Corbusier va fer per a aquesta ciutat l’any 1931 (Pla Obús). Just on s’acaben les edificacions urbanes de la franja del front marítim amb una zona plana allargada, possiblement robada a la mar, ja comencen els carrers empinats cap amunt, cap a dalt d’una cresta que envolta i estreny gran part de la ciutat antiga.

Pujam a peu pels carrers empinats, potser millor dir-ne costes, que conformen la Casba Alta d’Alger, un conglomerat de cases baixes en contínua construcció i reformes, que van pujant i escampant-se pel vessant de la muntanya. Cases antigues, mal conservades, plenes de gent, on la pobresa s’ha situat i es respira un ambient dens i ofegador. La Casba és un conjunt globalment compacte on els algerians revoltats s’amagaven a final dels anys cinquanta i la policia no hi podia entrar. Aquesta manca de control policial va promoure la construcció de dues gran vies transversals que en rompen brutalment l’estructura urbana. Ara, puges escales i petites costes, i de cop et trobes amb un carrer de cases colonials que no té res a veure amb l’estil de construccions de la Casba. Malgrat ser patrimoni de la humanitat, la Casba d’Alger és un conjunt decadent, mal conservat i amb nombroses cases en perill d’enderroc.

Anam pujant per aquestes costes i vaig reflexionant sobre la desfeta que va suposar la pèrdua d’Alger pels milers de francesos que van haver d’abandonar, deveres i corrents, aquest país l’any 1962. En especial, pens en el gran nombre de descendents dels menorquins del XIX i de refugiats del 1939, persones amb els nostres llinatges, que havien arrelat en aquest territori i ja es consideraven francesos, malgrat haver nascut a Alger. Algerians de naixement no estimats pels nadius, i francesos de nacionalitat poc respectats pels francesos del continent. Si els seus familiars originaris havien estat uns perdedors de la seva illa natal al llarg del segle XIX, i els refugiats de la Guerra Civil uns altres perdedors del segle XX, els que van haver de fugir d’Alger, sense gaire contemplacions, deixant pertinences, cases, amics, etc., amb la independència d’Algèria l’any 1962, van ser els que més hi van perdre. Van ser els grans perdedors. Com van acceptar la nova situació? Quin va ser el preu a pagar com a grans perdedors? Van aprendre a perdre? Crec que L’art de perdre, que na Irene llegeix amb fruïció, fins i tot estalviant hores a la nit, deu donar pistes en aquest sentit.

En les passejades pels carrers i bulevards d’Alger som incapaç de trobar cap edifici modern dins l’amalgama de construccions urbanes que conformen la ciutat central. Els exemples d’arquitectura colonial, que dominen determinades zones urbanes, tenen la característica d’unificar els espais amb edificis d’una qualitat mitjana-alta, mentre que les construccions contemporànies dels afores, que no valen res, podrien estar situades a qualsevol ciutat del món d’avui. Totes les noves cases i els edificis acabats de fer són còpies de les arquitectures modernes que corren per les xarxes. Avui, ja no és possible la identificació de l’arquitectura local moderna pròpia, com un atractiu més de la visita a les ciutats.

Immers en aquesta mirada urbana del centre i caminant per una voravia atrotinada del bulevard Didouche Mourat, on les arrels dels arbres han fet pujar el formigó i la plàcida passejada s’ha convertit en una carrera d’obstacles, veig una mena de gran dipòsit de formigó, que contrasta enormement amb les cases del voltant. No hi som a temps d’apropar-m’hi i descobrir que es tracta d’una església catòlica, d’arquitectura contemporània, construïda pels arquitectes francesos Paul Herbe i Jean Le Couteur, i finalitzada l’any 1956.

Només entrar ja veim que es tracta de la catedral del Sagrat Cor d’Alger, un edifici impactant, tot de formigó vist, que desentona dins l’entorn immediat com si fos un meteorit. Però la qualitat arquitectònica supera totes les crítiques que se’n puguin fer. El porter, un algerià molt simpàtic, ens convida a entrar i a fer-nos de guia tot explicant els detalls de la construcció i la història de l’església, que es manté gràcies a una petita comunitat de catòlics. L’espai interior ens sembla espectacular i molt ben construït, fins i tot anima a experimentar la sensació de recolliment i concentració que demanen aquests llocs. Asseguts als bancs moderns de fusta, mirant atordits la gran cúpula, ens quedam una mica relaxats, mentre el temps passa lentament.

Na Irene és una d’aquestes persones que poden llegir un llibre dins un cotxe en moviment i no marejar-se. Ara mateix, de tornada d’unes excursions fora d’Alger, per conèixer una mica més d’Algèria, la veig asseguda en un seient de darrere llegint L’art de perdre, mentre el petit autobús salta i salta, pujant i baixant les incomptables bandes de control circulatori que les autoritats algerianes han situat a carrers, carreteres i autopistes. En un moment de relativa tranquil·litat sacsejadora, i veient que està passant les darreres pàgines del llibre, vaig al seient del seu costat i li deman si, finalment, ja pot fer-me un breu resum de la novel·la i saber si li ha agradat.

—M’ha agradat molt —em contesta—, és la història dels que més van perdre amb la independència d’Alger. Els soldats i oficials nascuts a Alger que lluitaven amb els francesos contra els mateixos algerians, i que al final ningú va voler. Però, per al que a tu més t’interessa, que és el significat del títol del llibre, i que per descomptat està molt lligat al contingut, millor llegir el poema d’Elizabeth Bishop, que la novel·la reprodueix quasi al final de la història:

L’art de perdre no és difícil d’aprendre;
tantes coses tenen ganes
de ser perdudes que la seva pèrdua no és un desastre.

Perd alguna cosa cada dia. Accepta la inquietud
de perdre les claus de les portes, les hores malgastades.
L’art de perdre no és difícil d’aprendre.

Després practica perdre més lluny, més ràpidament:
llocs, i noms, i on era que volies
viatjar. Res d’això serà un desastre.

Vaig perdre el rellotge de la meva mare. I mira! He perdut
l’última, o la penúltima, de tres cases estimades.
L’art de perdre no és difícil d’aprendre.

Vaig perdre dues ciutats, ciutats entranyables. I, encara més,
alguns regnes que eren meus, dos rius, un continent.
És estrany, però no va ser un desastre.

Traducció d’Enric Bou