[L’illa al fosquet]
Albert Camus a Sant Lluís, 1
Hi ha un aire familiar que envolta les pàgines del llibre El primer home que m’emociona cada vegada que hi torn. Una aroma de passat viscut, una sensació que alguna cosa de les que s’hi descriuen, de les situacions tan ben contades, algun dels ambients tan sobtadament imaginats en el mateix moment de llegir-los, els he viscut. Una atmosfera d’una manera de viure passada, on la pobresa ho envaïa tot. Una vida inevitablement lligada a la repetició quotidiana de fets i seqüències que el destí havia assignat a aquella família, i a tantes d’altres. Un record antic, difús, que m’emboira, però que a la vegada m’introdueix dins d’una atmosfera ben clara, que em fa brillar els ulls amb una satisfacció inquieta.
Vam anar a Sant Lluís el capvespre anterior per recollir la informació. Uns operaris intentaven fixar el gran cartell blau sobre la façana de formigó blanc, tot afinant l’ingeni per tal de no fer ni una petita marca sobre l’enfront que parla. Un somriure em va sortir espontani, en detectar la brisa de tramuntana que entrava discreta i constant pel Cós. No ho tindrien fàcil aquells homes eficients, però el color blau era preciós, lligava perfectament amb el blanc de Sant Lluís, i sobre ell la silueta de Camus fent exercicis gimnàstics, amb un esguard que semblava content, completava una composició que augurava tres dies d’intensa activitat camussiana. Vam entrar a l’espai cultural públic, possiblement el més actiu de l’illa en aquests darrers anys, per recollir les acreditacions de les Trobades Literàries Mediterrànies Albert Camus que començarien el dematí d’ensoldemà.
En lloc d’esperar al final de l’escrit per treure conclusions o fer una valoració d’allò que un ha viscut, no puc esperar-me i, per una sola vegada, vull expressar per endavant, potser encara induït per la impressió rebuda, dues sensacions que ja són certeses: l’alt nivell de les intervencions i dels debats, contrast enriquidor d’opinions sobre el pensament, la vida i l’activitat d’Albert Camus, i el valor, immens privilegi, d’haver escoltat dues visions interpretatives de la realitat, ben diferents, sobre la Mediterrània, el sol creador i el seu futur inquietant: d’una banda, els escriptors, periodistes i poetes que van donar testimoni des del lloc del conflicte, des de l’experiència viscuda (alguns en carn pròpia), i de l’altra, els que ho van fer reflexionant des de la butaca. Una retxa de dalt a baix, que separa l’opinió molt crítica i lluitadora de la majoria dels ponents més joves, del parer més moderat, i potser teòric, de la majoria dels més grans. I aquesta mescla d’actors tan distants, quant a la manera d’interpretar la realitat del conflicte, junts, presents en el debat, escoltant-se amb atenció, ha estat una de les experiències més enriquidores de les Trobades.
Aquell fosquet, anterior a l’inici de les Trobades, vaig tornar a Maó content, però amb certa inquietud. M’havien regalat una bossa de tela blanca, d’aquelles que pots fer servir després per dur moltes coses; un llibret blau, molt ben editat, amb la informació imprescindible dels trenta-quatre participants en quatre idiomes, català, castellà, francès i anglès, i, també, havia pogut constatar que l’espai arquitectònic hauria de passar per una prova de foc en ser utilitzat per a un esdeveniment que no era gens habitual.
El primer dia, dissabte, l’enunciat del que es tractaria venia marcat per un joc de paraules d’una potència formal i d’un contingut d’alt voltatge: “Ítaca o els camins del retorn”, amb un breu resum del tema a tractar que donava les pistes de per on podien anar les coses: “(…) talment Ulisses lluny d’Ítaca, Camus, exiliat de l’illa original ―arrabassat al món innocent i càlid dels pobres, món tancat sobre si mateix com una illa…―, aquest món de sa mare i de sa àvia menorquina, Camus inicia un periple en cerca de la seva vertadera pàtria (…)”, i la mare de Camus va dominar el debat i la reflexió durant la jornada, també l’emoció, mescla del que ja sabíem, de les novetats que sentíem i del fet de ser a Sant Lluís. Aquesta mare inquietant, callada, que treballa incansable jorn rere jorn per ajudar a pujar la família en l’absència del pare mort, que arriba a casa i s’asseu a la cadira de bova esgotada i es queda mirant el finit davant seu. Com no hem de pensar en quan l’ésser humà s’esfondra una mica davant el cansament i el buit del no-res existencial?
La professora Agnès Spique, experta en l’obra de Camus, va sacsejar la sala amb la seva aproximació a la definició de la psicologia de la mare i la força que aquesta va transmetre a Camus i a la seva obra, des del silenci i la pobresa. Un silenci que feia patir el fillet quan arribava d’escola i la trobava asseguda a la cadira de bova. Camus li parlava, li contava el dia que havia viscut i li arrabassava un somriure, només un somriure. Després tornava un silenci aclaparador que turmentava el cor del fillet i s’estenia pertot, omplia les senzilles estances d’una casa pobra.
Les explicacions de la professora ens van apropar a la personalitat de la mare i a la relació entre mare i fill, amb l’àvia sempre al fons de l’escena. Metàfores que il·luminaven alguns dels moments que El primer home mostra com a claus de la vida de Camus i que van ser la guia per arribar a la suprema valoració que feia de la dignitat i de la defensa de la pobresa, sense cap vergonya. Paràgrafs que, a vegades, es fan difícils de discernir en una lectura atenta del llibre: l’ase voltant la sínia, una imatge que encara retenim. La bístia amb els ulls tapats, que gira i gira al voltant de la sínia. Maltractada perquè no s’aturi, girant, ignorant, entorn d’un mateix lloc i repetint el recorregut una vegada i una altra, en un exercici de víctima animal sotmesa. Un esforç físic suprem, repetitiu i constant. Talment aquella mare pobra, que treballa incansable dia rere dia, callada, amb una constància cega, però que traurà un fruit per possibilitar la vida dels fills, tal qual els poals plens d’aigua que surten de l’obscura profunditat.
Vaig sortir al Cós a respirar amb els ulls clars. Les claus de la força de Camus en totes les seves reflexions, la defensa que fa de la justícia, de la llibertat i del compromís de l’home tenien el seu origen en aquella vida primera. Vaig comprovar que amb el sol radiant, la façana del teatre lluïa blanca i brillant, i el cartell blau havia estat una molt bona idea. Un desconegut explicava en francès a un grup de ponents com podia ser que una façana parlés i transmetés música cap a l’aire pur de tramuntana, que aquell matí lluminós enfilava amb força el Cós de Sant Lluís. En aquell moment màgic, amb el sol de l’illa brillant, el vent i la mar, que sempre sabem que ens envolta, vaig pensar que les boques de l’enfront no parlaven, en realitat eren el testimoni dels crits de Camus contra la injustícia del món.
No hi va haver temps per a la relaxació. En deu minuts ja tornàvem a escoltar Maïssa Bey, escriptora algeriana, cofundadora de l’associació de dones algerianes Paraules i Escriptura, que va explicar com es podia interpretar avui el pensament de Camus. Entendre com, des del lloc, des del mateix país on ella viu i treballa, territori on va néixer Camus, i a on, encara avui, no acaba de ser reconegut, les seves reflexions poden ser la brúixola moral que pot guiar-nos per aconseguir l’enteniment al voltant de la mar Mediterrània.
El jove poeta palestí Ghayath Almadhoun va parlar de l’exili i va aportar arguments per a la crítica del colonialisme de les grans potències que espremen els països més dèbils. Afirmacions que van encendre el debat i la reflexió sobre els camins del retorn impossible. Uns camins tallats per la mort al mig de la mar. La mort que frustra la possibilitat de mirar, de veure, de viure el futur, de gaudir de les coses bones que segur que vindran. L’arquitectura de la Sala es va omplir de l’alè d’El primer home.